Follow by Email

dimarts, 23 d’octubre de 2018

DANYS COLATERALS DE LA INSEGURETAT CIUTADANA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 23 octubre de 2018)
- La Berta, fa tres mesos venint de plaça al Mercat de sant Antoni, a la una del migdia, quan ja arribava a casa seva en plena Ronda de sant Pere, un pocavergonya li va robar la bossa d’una estrebada tan forta que quasi la va fer caure per terra a ella i a la senalla. El lladregot va fugir cames ajudeu-me sense que cap dels transeünts amb qui es devia creuar a aquella hora de tan transit reaccionés a temps d’empaitar-lo. Només un xicot de pell negra i cepat, que també venia de comprar, en sentir els crits d’auxili de la pobra dona, arronsada com un cuc al costat d’un dels arbres del carrer planyent-se no tant per la patacada sinó per com s’ho faria per entrar a casa sense les claus, va deixar a terra les dues bosses que portava al costat de la senalla de la dona atracada i va perseguir el lladregot sense cap èxit, perquè li portava massa avantatja i se li va escapolir. Però el xicot va tornar vora la dona, la va ajudar a posar-se dempeus i es va esperar fins que van arribar una parella de mossos que algú havia trucat, als quals va oferir el seu testimoni malgrat al pispes l’havia vist només d’esquitllada i per darrera.

La Berta, sort en va tenir que una veïna amb qui es feia molt guardava un duplicat de les claus del pis i, almenys, va poder-se refer del trasbals asseguda al seu balancí, després d’anar a fer un pipí perquè l’ensurt no se li quedés tancat a dintre, tot prenent-se un cul de conyac que tant sí com no la veïna li va portar. La pobra dona, tot i que portava com una daina els seus quasi setanta anys, de cop se li n’havien posat deu més a les cames i no parava de memoritzar el que se’n recordava de l’agressió per quan pugessin els mossos a fer-li l’atestat i, sobretot, el que duia a la bossa que li havien pres: de diners no gaires, perquè gairebé va gastar al mercat tot el que portava, però hi tenia les claus, les targetes del bus i una de crèdit de la Caixa, els carnets d’identitat, de la seguretat social, del casal i fotografies... Li semblava que es descuidava d’alguna cosa, però no estava per concentrar-se massa, amoïnada per tot l’enrenou que l’esperava: canviar el pany de la porta per si de cas, anular la targeta de crèdit, renovar els carnets, recollir a comissaria la denuncia per l’assegurança...

 La Berta, després de tres mesos encara no ha pogut treure’s del cap l’estrebada d’aquell ximple i cada vegada que s’acosta a l’indret on va passar el que va passar, no pot evitar l’angoixa que l’envaeix i la fa canviar de vorera. La mossa que li va fer l’atestat ja la va advertir que encara que enxampessin el lladre, el botí era tan escarransit que no li farien pas res; però ella no ho va entendre i avui encara li costa. I és que tres mesos després la dona no ha paït que els danys colaterals no es puguin al·legar a l’hora de demanar responsabilitats al lladre. Si només compten els danys materials i encara depèn de la quantia, el patiment moral i l’angoixa no tenen cap valor, ningú en fa cabal?

La Berta trigarà temps a refer-se de la impotència que senten les víctimes, sobretot quan són grans, després d’un atracament i li sembla que es injust que la llei no contempli com s’han de valorar i tractar les seqüeles de por que li han quedat, sobretot després que no ha canviat el pany de casa perquè el serraller li’n demanava massa i s’ha hagut d’acontentar posant un baldó per dintre. Per aquesta raó va sortir de polleguera l’altre dia en escoltar per la tele que delinqüents com el que la va atracar, per petits robatoris entren per una porta del jutjat i surten per l’altra i com que la majoria són insolvents els perjudicis causats a les víctimes aquestes han d’anar-los a cobrar a cal mestre armer. Però sobretot es va indignar quan un polític ben clenxinat i amb posat de perdonavides va dir que tants de petits delictes s’expliquen per l’augment d’immigrants i de gent sense feina, i que s’havia de tenir paciència perquè no tenien prou policies i que d’inseguretat n’hi ha a tots els carrers del món perquè la misèria porta aquestes conseqüències. “Collons! – es va esverar la Berta, en sentir-lo -, jo passo com puc amb una pensió de viduïtat de merda i no se m’acut robar a cap botiga!”   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada