PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dimarts 23 octubre de 2018)
- La Berta, fa tres mesos venint de
plaça al Mercat de sant Antoni, a la una del migdia, quan ja arribava a casa
seva en plena Ronda de sant Pere, un pocavergonya li va robar la bossa d’una
estrebada tan forta que quasi la va fer caure per terra a ella i a la senalla. El
lladregot va fugir cames ajudeu-me sense que cap dels transeünts amb qui es devia
creuar a aquella hora de tan transit reaccionés a temps d’empaitar-lo. Només un
xicot de pell negra i cepat, que també venia de comprar, en sentir els crits
d’auxili de la pobra dona, arronsada com un cuc al costat d’un dels arbres del
carrer planyent-se no tant per la patacada sinó per com s’ho faria per entrar a
casa sense les claus, va deixar a terra les dues bosses que portava al costat
de la senalla de la dona atracada i va perseguir el lladregot sense cap èxit,
perquè li portava massa avantatja i se li va escapolir. Però el xicot va tornar
vora la dona, la va ajudar a posar-se dempeus i es va esperar fins que van
arribar una parella de mossos que algú havia trucat, als quals va oferir el seu
testimoni malgrat al pispes l’havia vist només d’esquitllada i per darrera.
La Berta,
sort en va tenir que una veïna amb qui es feia molt guardava un duplicat de les
claus del pis i, almenys, va poder-se refer del trasbals asseguda al seu
balancí, després d’anar a fer un pipí perquè l’ensurt no se li quedés tancat a
dintre, tot prenent-se un cul de conyac que tant sí com no la veïna li va portar.
La pobra dona, tot i que portava com una daina els seus quasi setanta anys, de
cop se li n’havien posat deu més a les cames i no parava de memoritzar el que
se’n recordava de l’agressió per quan pugessin els mossos a fer-li l’atestat i,
sobretot, el que duia a la bossa que li havien pres: de diners no gaires, perquè
gairebé va gastar al mercat tot el que portava, però hi tenia les claus, les
targetes del bus i una de crèdit de la Caixa, els carnets d’identitat, de la
seguretat social, del casal i fotografies... Li semblava que es descuidava
d’alguna cosa, però no estava per concentrar-se massa, amoïnada per tot
l’enrenou que l’esperava: canviar el pany de la porta per si de cas, anular la targeta
de crèdit, renovar els carnets, recollir a comissaria la denuncia per
l’assegurança...
La Berta, després de tres mesos encara no ha
pogut treure’s del cap l’estrebada d’aquell ximple i cada vegada que s’acosta a
l’indret on va passar el que va passar, no pot evitar l’angoixa que l’envaeix i
la fa canviar de vorera. La mossa que li va fer l’atestat ja la va advertir que
encara que enxampessin el lladre, el botí era tan escarransit que no li farien
pas res; però ella no ho va entendre i avui encara li costa. I és que tres mesos
després la dona no ha paït que els danys colaterals no es puguin al·legar a
l’hora de demanar responsabilitats al lladre. Si només compten els danys materials
i encara depèn de la quantia, el patiment moral i l’angoixa no tenen cap valor,
ningú en fa cabal?
La Berta
trigarà temps a refer-se de la impotència que senten les víctimes, sobretot quan
són grans, després d’un atracament i li sembla que es injust que la llei no contempli
com s’han de valorar i tractar les seqüeles de por que li han quedat, sobretot
després que no ha canviat el pany de casa perquè el serraller li’n demanava massa
i s’ha hagut d’acontentar posant un baldó per dintre. Per aquesta raó va sortir
de polleguera l’altre dia en escoltar per la tele que delinqüents com el que la
va atracar, per petits robatoris entren per una porta del jutjat i surten per
l’altra i com que la majoria són insolvents els perjudicis causats a les
víctimes aquestes han d’anar-los a cobrar a cal mestre armer. Però sobretot es
va indignar quan un polític ben clenxinat i amb posat de perdonavides va dir
que tants de petits delictes s’expliquen per l’augment d’immigrants i de gent
sense feina, i que s’havia de tenir paciència perquè no tenien prou policies i
que d’inseguretat n’hi ha a tots els carrers del món perquè la misèria porta aquestes
conseqüències. “Collons! – es va esverar la Berta, en sentir-lo -, jo passo com
puc amb una pensió de viduïtat de merda i no se m’acut robar a cap botiga!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada