SI NO PERDEM ELS ESCRÚPOLS A ESCARMENTAR ELS INCÍVICS, ESTEM BEN APANYATS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 26 octubre de 2018)

- Igual que es diu d’una imatge, crec que un exemple tan real com la vida mateixa val més que mil paraules. Per aquesta raó la reflexió d’avui parteix del relat d’una pàgina viscuda, tal com la publicava abans d’ahir el diari: “la policia local d’una ciutat catalana ha denunciat l’amo d’un gos de raça potencialment perillosa que va agredir mortalment un Yorkshire terrier atacant-lo al mig del carrer. El gos agressor anava deslligat, no portava morrió i l’animal del seu amo no li havia fet l’assegurança obligatòria de responsabilitat civil ni l’havia registrat a l’ajuntament. El gos víctima l’havien tret a passejar la seva propietària i el seu fill petit, a 2/4 de 3 de la tarda per la zona residencial del seu populós barri. El gos agressor es va abalançar sobre la mascota de la família i segons l’informe del veterinari que el va haver de sacrificar el gos víctima presentava una ferida greu a la zona cervical entre les dues escàpules, ferides a la zona occipital i lesions dèrmiques incisives a la zona mandibular i maxil•lar dreta de la cara, com a conseqüència de les mossegades al coll i espatlles. En resum: el gos agressor va degollar al gos víctima. I mentre aquell s’acarnissava amb el gos petit, el nen ple de ràbia va reaccionar donant puntades de peu a l’agressor i gràcies a Déu en va sortir sa i estalvi; mentrestant tot això passava, l’animal d’amo del gos agressor s’ho mirava assegut en un banc del passeig, en un estat no massa catòlic per dir-ho suaument. En arribar la patrulla de municipals que algú va avisar, van requisar el gos agressor per posar-lo a disposició de la gossera i empaperaren l’animal de l’amo per cometre diverses infraccions greus de la llei sobre la tinença de gossos potencialment perillosos. Segons la gasetilla del diari que dona la notícia, l’Ajuntament assegura que no es tornarà el gos agressor a l’animal del seu amo fins que no regularitzi la documentació administrativa. Aquest exemple d’incivisme que presumiblement quedarà impune pagant una multa de pa sucat amb oli, es reprodueix dotzenes de vegades, en diferents versions, arreu del país.

A la meva manera de veure, però, després d’haver-se passat els Ajuntaments mesos i mesos redactant ordenances de civisme que no serveixen de gaire si a l’hora de la veritat no hi ha pebrots, ni recursos, ni personal per aplicar-les sense contemplacions quan el delicte i la sanció estan ben tipificades, perquè per postres la majoria de les vegades per allò dels consensos entre partits l’ordenança de civisme més que un instrument disciplinari és una pura i utòpica declaració de principis. I és que les ordenances, per si soles, no resolen els actes incívics ni, per extensió, la petita delinqüència; si no es fan complir rigorosament i si no s’engargamellen les normes de convivència a les persones des de ben petites, a l’escola i a la llar, no serveixen per res. I la percepció de la ciutadania és que no es fan complir amb l’autoritat i contundència suficient com per escarmentar els que es comporten fen mofa de les normes de convivència més elementals, que són precisament aquells actes incívics que fan sentir-se impotents els que els pateixen, sobretot en tenir la sensació de desempar davant la falta de reacció immediata de l’autoritat i la justícia. No cal que us faci un llistat d’aquells petits actes incívics amb els que ens topem cada dia i amb els quals em d’aprendre a conviure-hi per força, per no acabar bojos. ¿Sabeu quants petits drames s’han de viure quotidianament per culpa de veïns que no respecten el descans dels altres o de les molèsties i entrebancs burocràtics que suposa denunciar un simple robatori domèstic o un atracament al carrer? Ja no diguem del calvari que passen els ciutadans que en tornar d’unes vacances es troben la casa ocupada, i sembla que tenen més drets els okupes que ells com a propietaris. El civisme no consisteix només en recollir caques de gos, sinó en escarmentar els incívics perquè s’ho pensin dues vegades a l’hora de reincidir. I per escarmentar no cal posar-los a la presó, que de presons ja n’hi ha masses i no serveixen per rehabilitat delinqüents sinó per especialitzar-ne. Fem com a altres països en que, per començar, una justícia ràpida i de proximitat permet escarmentar incívics i petits delinqüents obligant-los a serveis socials, controlats i no simbòlics, a la comunitat. Potser l’animal propietari del gos perillós de l’exemple que encapçalava aquesta reflexió, a part d’assegurar el rescabalament a la víctima dels danys materials, ja hauria d’estar condemnat, és un suggeriment, a dedicar unes quantes hores setmanals a netejar la gossera del seu poble o a recollir caques de gos pels carrers.