Follow by Email

dimecres, 3 d’octubre de 2018

RELATS DES DEL FONS D’ARMARI (Dimecres 3 Octubre 2018)



(Necessito reflexionar si em veig amb cor de proposar una reflexió diària sobre l’actualitat política, en vistes de com s’està complicant, crispant i radicalitzant. La resta de setmana faré una treva terapèutica de reflexions, substituint-les amb narracions literàries de ficció. Després, ja veurem...)  

L’ÀNEU I JO (Narració inèdita)
                                                                           1
A l’Àneu me l’he estimada molt, no obstant a vegades em treia de polleguera.
Sobretot quan em feia morros perquè li plantava cara al carcamal del seu oncle, un home d’aquest que se’n diu d’església, però que li hagués agradat veure tothom que l’envoltava sempre de genolls per terra. Vés a saber si per complaure el refotut Déu, la doctrina del qual predicava cada diumenge des de la trona a una colla de feligresos, tan mesells com per a no atipar-se’n d’aquelles pallisses de xarrameca eixorca que els baldava l’ànima i sobretot la capacitat de pensar sense crosses de cap mena, malgrat els escarments i envestides amb que els havia castrat la vida, qui sap si abusant de que eren massa bonifacis.
Quan la mare de l’Àneu, la Rossita espardenyera o de cal espardenyer com us sembli millor dir-li ja que d’ambdues maneres era coneguda, es va quedar vídua amb una nena de dos anyets arrapada a les faldilles, el seu germanastre capellà la va arreplegar en teoria perquè li fes de majordoma, però en realitat per perquè materialment fos el seu escarràs, de manera que fins que l’Àneu no va deixar de mamar-se el dit i va decidir d’anar-se’n a viure amb mi, mare i filla van vegetar emperpalades entre la sagristia, la cuina, el safareig i la post de planxar per aquell dròpol que, des del primer dia que la seva mitja neboda em va presentar com el xicot que la festejava, ja em va agafar de cap d’esquila. Suposo perquè va calar de seguida que em va conèixer, que jo era un bestiar de més mal ferrar que les dues dones submises que tenia al seu estable. El meu tarannà s’assemblava molt al de l'Àneu: tots dos érem fets i pastats de la mateixa argila. De fet, érem com uns estornells salvatges que no estàvem parits per viure engabiats passant rosaris tot el dia, com sant nin i sant non. Aquest esperit lliure i rebel que ens caracteritzava, afegit a què jo era uns anys més gambat que ella, no li degué fer pas gens de gràcia al mossèn ja que des del primer dia - ho mantinc i recalco perquè la seva actitud banyabaixa va refermar-me en l’anticlericalisme que portava de naixement -, em va posar el dit a l’ull sense dissimular-ho ni gota.
            Amb l’Àneu, que feia de nuadora a la filatura més important de Ripoll pràcticament des que va deixar d’anar a l’escola on hi va aprendre a penes les quatre regles, un pessic de lletra i la costura suficient  per sorgir-li els calçotets o els mitjons al seu oncle, m’hi vaig topar per pura casualitat quan a la seva fàbrica m’hi deixava caure tot sovint, pel cap baix dos cops al mes, per fer-hi el manteniment de rutina de telers i màquines de parar o sempre que tenien una avaria. En capella de la trentena, em considerava un paio ben plantat que no tenia pas cap intenció d’acabar com un conco, amb prou fam per menjar-me el món ja que podia fer el pinxo perquè em guanyava prou bé la vida i no tenia vicis que se’m trascolessin els estalvis, ni lligams sentimentals de cap mena que em retinguessin enlloc. L’única pega era que amb la llei de feina que tenia voltava massa: avui estava aquí, demà allà i pocs dies seguits embrutava els mateixos llençols.
Però d’ençà que em vaig ensopegar amb l’Àneu i vàrem agradar-nos mútuament a primera vista, fins al punt que a les poques setmanes de parlar-nos ja ens consideréssim mig promesos, jo procurava fer-m’ho venir bé per passar tantes festes i festetes com podia a Ripoll enlloc de no mourem de Berga, que és on vivia. A més a més, fent valer els meus coneixements i petit renom com alpinista, vaig aconseguir de fer-me convidar com expert per la colla excursionista amb la que ella sortia a caminar quasi cada diumenge. L’afició per la natura i les muntanyes em penso que era l’únic esbarjo que li permetia el seu oncle, sense estar-li contínuament a sobre i tenir-la estacada a una pota de l’armari de la sagristia.
Per cert, festejar d’amagat la neboda d’un mossèn, quan la xafarderia va córrer de boca en boca, afegí morbo al meu encaterinament fulminant i sincer d’aquella mossa, especialment després de constatar que ens aveníem tant que tampoc ni a ella ni a mi ens convencia gaire aquell Déu que predicava el seu oncle. Entre d’altres vàries raons, perquè no ens semblava normal que segons una làmina amb la que no parava d’ensarronar la mainada de la catequesi, inclosa la seva neboda, que un calçasses anomenat Abraham estigués disposat a degollar el seu propi fill com si fos un anyell només per posar a prova la seva obediència cega, ni l’Àneu ni jo quan m’ho va explicar crèiem amb tota franquesa que per demostrar lleialtat o respecte per algú s’hagués d’arribar a aquells extrems de sadisme i crueltat; al nostre parer era suficient per fer-te estimar de la teva parella, dels teus fills o àdhuc dels teus amics, amb que cadascú fos com era, sense retocs, maquillatges ni postissos.
            El dia que a la filatura van decidir instal·lar a la porta d’entrada de cada nau rellotges, amb la mala i descarada intenció de controlar les anaves i vingudes del personal i, sobretot, per pescar in fraganti els que feien salat a l’hora de formar al rengle o als primers de fotre el camp a l'hora de plegar, l’Àneu em va sorprendre amb un comentari que posava en relleu la vesant més esquerpa del seu caràcter, aparentment aplançonat i submís en presencia del seu l’oncle: - per culpa de maquinotes com aquestes, cada dia ens transformen de persones a  ramats de bens.
Jo pensava com ella, no cal pas que us ho juri, i cada dia em feia més fàstic la moda d’anar a preu fet, de passar controls vexants i estúpids per a no res, i d’empassar-me un munt de normes disciplinàries – de “règim interior” en deien a les fàbriques per on em movia des que es va posar de moda el culte a la deessa de la productivitat -, les quals fins i tot pretenien si et descuidaves programar-te quan podies anar a pixar i l’estona que t’hi podies estar. D’aquí ve que no m’agradés aquell sistema, ni tampoc, que em fessin baixar cada dos per tres a Barcelona; encara que es cobrava més, el grapat de rals que podia arreplegar no em compensaven dels inconvenients i molèsties d’adaptar-me al ritme neuròtic d’una capital on tothom anava a toc de xiulet. Jo sóc, suposo que no pas l’únic i que tinc més d’un parió, dels que no suporta agafar el metro per la senzilla raó que s’hi ha de pujar i baixar quan ell vol i per poc que badis les portes automàtiques sempre t’enganxen entrant o sortint.
A nosaltres dos, el que ens feia feliços era la llibertat de moure’ns com  volguéssim i de pensar o fer la feina de cada dia com ens rotés, és a dir: sense decantar-nos-la però no estant pendents a totes hores de cronometradors ni de neurastènics manegadors de la vida dels altres. De ben segur que aquesta coincidència de gustos fou determinant perquè em respongués afirmativament de seguida que li vaig proposar d’anar-nos-en a viure junts, saltant-nos totes les carrinclonades amb que la capellanada que li havia rentat el cervell fins aleshores, la qual  comptàvem que ens posaria tots els entrebancs que poguessin.
Va ser durant el cap de setmana llarg que ella complia els vint-i-un anys i que jo acabava de plantar-me amb un soci per seguir fent les feines de manteniment tèxtil pel nostre compte, que vam decidir escapar-nos a Setcases, amb l’excusa de pujar les Agudes per una ruta sense massa complicacions que jo em coneixia de memòria, quasi a ulls clucs després d’haver-me-la triscat mitja dotzena de vegades. Però vet-aquí que precisament la nit abans fins ben entrada la matinada de dissabte cap allà on teníem d’anar va nevar contra tot pronòstic, de manera que havent-nos anat a dormir a Ripoll amb estels, res feia pensar que l’endemà trobaríem neu a Tregurà. No obstant aquesta sorpresa, com que les previsions eren que el temps tombaria a bonança a mig matí, vam decidir no girar cua i entornar-nos-en cap a casa per prudència abans de començar, sinó prosseguir l’excursió que havíem planejat i que a mi, no sé si a ella també, em feia molta il·lusió perquè volia aclarir per sempre la nostra relació.
Ben aviat em vaig adonar, però, que el gruix de neu que s’acumulava a partir de mitja travessa era més considerable i inquietant del què m’esperava i havien pronosticat els homes del temps, ja que en esborrar els llindars del camí ens entretenia procurar no donar cap pas en fals. Per acabar-ho d’adobar, com que a mesura que pujàvem cap al Puig el gruix de la neu anava augmentant en comptes de reduir-se, fins al punt que ens impedia avançar tan ràpid com volíem, en arribar a l’indret on la vall s’estreny en una mena d’embut que els excursionistes aprofitaven per fer-hi acampades a resguard de les puntuals inclemències climatològiques, per si de cas muntàrem la tenda de túnel tan guapa que ens havíem firat expressament feia un parell de mesos i que, la veritat sigui dita, em moria de ganes d’estrenar. Encalafornats dintre, vàrem treure la carmanyola i ens disposàrem a cruspir-nos d’una sola tacada un berenar-sopar de reglament, ja que des de mig matí que havíem esmorzat de forquilla a Setcases, durant la marxa cap a les Agudes només havíem fet quatre queixalades per matar el cuc i a peu dret, i cap dels dos érem llepafils sinó més aviat de vida. Després d’atipar-nos, doncs, com uns lladres desenvolupant el pla que portava de cap vam passar la primera nit de la nostra vida junts, sols i abraçats, estimant-nos tant com els nostres cossos van desitjar i més.
Potser fou precipitat o impertinent per la meva part, però ens ho havíem passat tan bé aquella nit que en clarejar, abans d’esmorzar i d’emprendre el camí de tornada cap a Setcases on ens esperava el meu dos cavalls, ja descartada per a un altre dia la pujada a les Agudes, la vaig desensopir a petons i amb la proposta que fes el pensament de mudar-se des de la rectoria al flamant pis que havia comprat a Ripoll per a nosaltres, amb els meus estalvis i el que en vaig treure del que tenia a Berga, llegat dels meus pares. Ella va respondre’m que sí, sense fer-se l’estreta ni rumiar-s’ho gens; com si de la mateixa manera que jo tenia planejat deixar-li clars aquell cap de setmana els meus sentiments i projectes de futur, ella també estigués esperant que li demanés de fer aquell pas per dir-me que sí. Ja podeu comptar, doncs, que en assabentar-se’n son oncle de la decisió de la neboda no va pair gens bé que una parenta que considerava de la seva propietat, li posés banyes com si diguéssim, preferint la companyia i el respatller d’un renegat com jo a la d’un sant baró com ell.
Em consta que va moure cel i terra per fer-la desdir de la seva decisió, convençut que es tractava d’una caparrada passatgera i que jo tard o d’hora la portaria per mal camí. Però en comprovar que anàvem en serio, va rebaixar-se fins a l’extrem de pressionar descaradament l’amo de la filatura perquè li toqués el crostó a aquella desvergonyida, bescantant-la quasi com si es tractés d’una barjaula. Malgrat era una altra època, sobretot en les contrades on es pixava aigua beneita a cada cantonada i els capellans tenien la mà tan llarga que s’havia d’anar amb peus de plom per a no trencar-los la girada, l’amo de la filatura els devia tenir ben posats i dels clergues en general, sense entrar en detalls, més aviat no en devia ser gaire devot; per tant de les calumnies i trapelleries de l’oncle de l’Àneu, per les traces, en va fer un cas com un cabàs.
Sigui com sigui, però, aquell carallot de capellà no es va pas rendir i va provar si tenia més sort burxant en Sendo, que era una rata de sagristia quasi per vocació seguint els passos de sa mare, i un carrincló que tenia el pap ple d’enveja i de despit perquè les noies, la meva xicota la primera, el donaven de banda al ball diumengí a la sala del poble, anomenada la Gàbia . Aquest paio, no obstant era un taral·lirot per segons quines coses, en canvi he d’admetre que com a filador pocs li podien passar la mà per la cara; treballava de contramestre a la mateixa fàbrica que l’Àneu i també feia la papallona al club excursionista del poble, i pel que després vaig saber li anava al darrera a la meua xicota des d’abans que jo la coneixes; amb la diferència que enlloc de fer com jo, que en ullar-la per primera vegada i fer-me el cor un salt d’alegria vaig anar de cara a barraca, com sempre faig amb totes les coses que m’interessen de veritat. Ell, en canvi, era un d’aquells liles que dissimulen les intencions, els desitjos i fins i tot els sentiments darrera d’un canyer des d’on tiren la pedra i amaguen la mà. A més a més, en el seu cas, segons sembla es refiava tant que el mossèn li faria de bo amb la neboda que quasi es va dedicar més a fer-li la rosca al capellà, que no pas a declarar-li a ella que l’estimava. El cas és que entre tots dos, en Sendo i l’oncle de l’Àneu em varen parar una trampa tan malparida i traïdora que, fins i tot jo, que em vanto d’endevinar els coixos bo i asseguts, vaig estar a punt de caure-hi de quatre grapes en el parany. Us ben asseguro que aquell tros de gamarús em va fer ballar ben bé el paraigua, aconseguint que gairebé dubtés de la bona fe i la fidelitat de l’Àneu. Mireu si n’era de grossa la mala jugada, que vaig estar a punt de cometre un disbarat d’aquells que te’n pots penedir tota la vida. (continuarà)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada