AVORTAMENT I PEDERASTIA, DOS PATATES CALENTES AL TEULAT DE L’ESGLÉSIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 18 octubre de 2018)

- Mireu, parlem clar: quan la sensació que té la gent és que la l’església pontifica massa enlloc de dialogar sobre qüestions morals sensibles i que en tot plegat hi ha molta hipocresia, vol dir que el prestigi de la institució xerrica. El papa Francesc, per exemple, fa quatre dies s’ha despenjat condemnant enèrgicament la interrupció voluntària de l’embaràs. Malgrat no ha dit res que ens vingui de nou en l’aspecte doctrinal, si que ha causat sorpresa i certa decepció que no s’hagi mostrat més tolerant com ha fet en altres qüestions tant o més delicades. No repetiré en aquest espai limitat tots els arguments ètics, ideològics i també polítics en pro i en contra de l’avortament, amb els quals s’ha bombardejat l’opinió pública en general els darrers anys; però sí voldria deixar constància que un cop esporgades rèpliques i contrarèpliques, condemnes apocalíptiques i suports aferrissats, sempre sura per damunt de tota aquesta dialèctica una llei de llefiscós discurs hipòcrita que empastifa i desqualifica els inquisidors religiosos - per cert, d’ambdós sexes -, que persegueixen l’avortament amb el mateix zel, fervor, i convicció que si es tractés d’esclafar l’esca del pecat o clausurar un puticlub obert davant l’església. Quan periòdicament en un país es debat la legalització de la interrupció voluntària de l’embaràs en determinats supòsits, m’agradaria preguntar als polítics i als activistes religiosos o no que s’hi oposen radicalment, si mai no s’hi han vist involucrats ells o algun familiar en un d’aquests dolorosos dilemes morals. Fa de maldir i cadascú s’ho deu saber, però tal com va sentenciar Jesucrist qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

A la meva manera de veure, doncs, ¿com és possible que ningú amb tres dits de front, sigui polític, bisbe o simple activista pot estar convençut que la malformació del fetus o una maternitat forçada i no desitjada després d’una violació hagin d’estar radicalment excloses com a causa legítima d’interrupció de l’embaràs? A que juguen tota aquesta gent tan mesella, a fer de Déus? Una cosa és que la dona decideixi si s’atreveix o no a tirar endavant un part de risc o el d’una criatura no desitjada i avorrida abans del néixer, i una altra de molt diferent obligar-la en nom de la llei penal o de la doctrina religiosa a parir, per exemple, el fill discapacitat sever que porta a la panxa sense garantir-li els recursos econòmics necessaris i de per vida perquè aquesta criatura i el seu entorn puguin suportar conviure amb la seva dependència. Per tant, quan sento condemnes aferrissades de l’avortament em pregunto si aquestes posicions tan intransigents no s’assemblen bastant a les d’aquells fariseus que Jesucrist, en nom de qui es justifiquen tantes barbaritats com es diuen temeràriament, va foragitar del temple a fuetades.

I per si no en teniu prou d’escudella hipòcrita, ahir va transcendir que l’orgue de govern dels bisbes espanyols ha volgut desempolsegar la seva obligació “in vigilando” respecte dels abusos sexuals a menors per part de qualsevol que vesteixi hàbit i depengui de l’església catòlica, creant una comissió que elabori un reglament intern per evitar que en cap institució sota la seva responsabilitat passin coses tan fastigoses i, tanmateix, un protocol d’actuació en cas que es detecti algun abús sexual. Seria perfecte aquest sobtat zel i fins i tot es podria dispensar que arribi a misses dites, si no fos que el bisbe designat per aquesta delicada missió és el d’Astorga, un tal Menéndez Fernández, que sembla ser els anys vuitanta va mirar cap a una altra banda quan un sacerdot de la seva diòcesi va ser acusat d’abusos sexuals dels seus alumnes quan feia de mestre de religió. A principis dels 90 aquest capellà va ser exclòs de la docència i, com llavors era pràctica habitual a l’església per tapar-se les vergonyes, fou traslladat a una parròquia de Zamora. L’any 2016, consta que el bisbe en qüestió, en fer-se públics a través de la premsa xafardera diversos casos de pederàstia en els quals s'havia fet els ulls grossos, va emetre un comunicat oficial demanant perdó pels danys causats i prometent posar els cinc sentits d’ara endavant per resoldre aquest greu problema. ¿No podien trobar ningú més moralment solvent per encapçalar la comissió antipederastia?