CARES, CREUS I CARTES QUE NO LLIGUEN.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 9 octubre de 2018)

- Als que anem reflexionant per la vida sovint ens pengen la llufa d’estar espessos, encara que la veritat és que donant-te’ls-hi tantes voltes a les coses només pretenem explicar-nos com és el món; però aquesta és una tasca tan complicada que més d’una vegada en comptes d’aclarir-nos les idees, el que fem sense voler és embolicar la troca. Per aquesta raó, quan m’embardisso massa sempre em ve a la memòria aquella dita que s’atribueix a Buda: ”millor utilitzar plantofes que encatifar el món”. Amb les plantofes posades, doncs, us proposo reflexionar tres notícies fresques que he classificat talment com enuncia el títol que encapçala la proposta d'avui.

LA CARA.- El jurat d’un tribunal de Chicago ha declarat culpable d’homicidi un policia de pell blanca per la mort d’un jove de 17 anys de pell negra. Cal remuntar-se gairebé mig segle per trobar un precedent als Estats Units d’un policia blanc en acte de servei declarat culpable de la mort d’un negre. La versió inicial dels fets, que varen passar just tal dia com avui l’octubre de 2014, exculpava el policia de qui es deia que havia actuat en defensa pròpia, atemorit pel noi de pell negra que el perseguia ganivet en mà. Tretze mesos després, algú va xerrar l’existència d’un vídeo de com havia anat exactament la cosa; el vergonyós del cas és que les imatges s’havien gravat des del frontal d’un cotxe patrulla i, per tant, tot fa malpensar que la mateixa policia el tenia amagat fins ara. La població afro-americana de Chicago, en assabentar-se’n de la veritat es va indignar i va fer destrosses al carrer perquè el noi de pell negra fugia esmaperdut del policia que li va disparar des de lluny i per l’esquena varis trets a matar. En espera del veredicte, Chicago tornava estava en alerta i els amos de negocis tenien les persianes mig baixades per si de cas. Però en saber-se que s’havia fet justícia ahir el carrer va esclatar de festa i no pas de foc. Llàstima que s’hagi hagut d’esperar cinquanta anys perquè una altra moneda del racisme caigués de cara.

LA CREU.- La nominació per ocupar una plaça en el Tribunal Suprem d’Estats Units del jutge ultradretà Kavanaugh, acusat de violació per la doctora Blasey Ford, ha estat aprovada pel Senat. La narració de l’agressió sexual que va patir la dona, encara que es remuntés a trenta anys enrere fou tan patètica, convincent i real que fins i tot un amoral president Trump va reconèixer que l’havia commogut. Però no obstant aquella greu acusació i les d’altres dones que s’hi varen afegir en el mateix sentit, pel canto d’una moneda (50 vots a 48) els senadors varen renegar de jutjar en consciència i de prendre les decisions amb seny, encastant de per vida en la màxima magistratura de la nació un home tacat de llànties ètiques i morals a la camisa i als calçotets. La creu de la notícia, però, és que això ha passat en una nació que vol seduir el món amb el coi d’estàtua de la llibertat i, tanmateix, que la disciplina de partit ha obligat els senadors a trepitjar la llibertat més important de totes, la de consciència. El problema és que aquesta dictadura dels aparells del partits sobre els seus representants, negant-los la llibertat de vot inclús en qüestions tan delicades, es reprodueix arreu dels parlaments democràtics.

LES CARTES QUE NO LLIGUEN.- El jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona ha confirmat que allibera dels delictes de rebel•lió i sedició la quarantena d’acusats d’haver tingut alguna cosa a veure amb el procés d’independència, molts dels quals són alts càrrecs de la Generalitat. La decisió del jutjat arriba després d’un any d’investigar a bastament si aquests dos greus delictes van existir. Aquesta investigació ha avançat en paral•lel a la que incoa el Tribunal Suprem espanyol en els expedients als aforats que va instruir el magistrat Pablo Llarena, amb dades obtingudes de manera irregular segons opinen les defenses dels polítics empresonats. Des de començaments de l’any passat pel jutjat d’instrucció nº 13 han anat desfilant desenes d’investigats per diversos presumptes delictes, entre els quals, rebel•lió, sedició, revelació de secrets, malversació, desobediència i prevaricació. Ahir, però, va dictar una providència on el senyor jutge es desdiu de les acusacions de rebel•lió i sedició perquè "no havia trobat indicis que s’haguessin produït aquests delictes". Per cert, una providència que coincideix amb el criteri jurídic de jutjats belgues i alemanys que varen instruir les causes d’extradició de polítics acusats dels mateixos delictes. A mi, francament, no em lliguen les cartes: si segons el jutja d’instrucció nº 13, que s’ha passat un any investigant, no s'han trobat indicis de rebel•lió i sedició, ¿com es menja que l’Audiència Nacional mantingui aquesta imputació, a més de pertinença a organització criminal, contra el major Trapero i la intendent Laplana? I, sobretot, si no hi ha indicis de sedició ni de rebel•lió, ¿com pot seguir justificant el Suprem la presó preventiva d’una presidenta del Parlament, d’un vice-president del govern i de varis diputats? Ja us ho dic, no em lliguen les cartes en aquest ridícul joc dels disbarats.

NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians  del blog.