SOBRETOT QUE SIGUI DELS NOSTRES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 16 de 2018)

- En moments complicats de la vida te’ns tendència natural a buscar l’aixopluc dels teus. Acomboiar-se amb els que pensen com tu, amb la branca de la família amb qui t’entens millor, amb els amics de qui saps que te’n pots refiar, dona seguretat i coratge. Des de petits, a l’escola, ja simpatitzàvem més amb uns companys que amb altres i de més grans, sense gairebé forçar-ho, espontàniament formem part d’una colla que esdevé la “nostra”, amb la qual compartim secrets, neguits, dubtes existencials, il•lusions i les entremaliadures pròpies de l’adolescència. I de mica en mica intuïm, sense que ens ho hagin explicat, que per buscar-nos la vida en el sentit més ampli de la paraula, és imprescindible tenir clar quins són “els nostres” i a quins hem de considerar “els altres”. En principi, perseguir l’afinitat, desenvolupar el sentit de pertinença de classe o fomentar la complicitat mes amb uns que amb altres no es necessàriament negatiu si no degenera, més enllà de la sana recerca de les teves identitats; però si aquest sentiment de forta empatia pels teus el que amaga en realitat són intencions de confrontar, de marcar territori o d’excloure del cercle de les amistats amb les que ens fem els que no són considerats “dels nostres”, tenim mala peça al teler. Vés a saber com hi hem arribat a una realitat tan depriment i decebedora, però el cert és que pretendre que tots els nostres veïns i la gent que coneixem caminin de bracet cap a un objectiu comú i sota la mateixa bandera és una utopia i, per tant, el concepte d’unitat que defineix les grans empreses, l’entusiasta i possibilista propòsit d’anar “tots junts” cap on sigui, perd pistonada quan treuen el nas amb força les expressions separatistes del “nosaltres” i “vosaltres”, que cada dia estan més de moda en un món tan competitiu que anima a desconfiar de tothom perquè te la poden fotre. Però el vertader problema és que identifiquem el "nosaltres" amb "els bons" i el "vosaltres" amb els dolents.

A la meva manera de veure, doncs, sovint sense adonar-nos-en inclús en les converses intranscendents utilitzem aquestes fórmules col•loquials que, sense proposar-nos-ho expressament, posen l’accent més en les diferències, les fronteres, els prejudicis que no pas en les coincidències. Ja sé que no es tracta més que d’una forma de parlar, però per desgràcia massa vegades el “nosaltres” o el “vosaltres” es fa servir més del compte, i no sempre inconscientment, per marcar distàncies intel•lectuals, polítiques i socials entre les persones; per recalcar, en definitiva, que si dues persones no pensen igual potser també ens hem de plantejar si per aquesta raó una de les dos té menys drets o és inferior a altra. No està escrit en cap protocol, però és evident que en una qüestió tan corrent i normal com aprofitar les oportunitats d’accedir a llocs de treball, amb responsabilitat o no, tant en l’empresa privada com en l’administració pública, en algun moment indeterminat de la selecció el fet que el candidat o candidata sigui “dels nostres” pesa una mica més que no pas els mèrits acadèmics o la experiència. Segur que ara mes d’un alçarà la veu indignat per protestar que la meva afirmació és indemostrable i fins i tot un pèl temerària. D’acord, però convido el discrepant a donar una ullada a l'entorn del mercat on es compren i es venen influències, i sense prejudicis després d’aquesta gira, digui si encara pensa que sóc un exagerat. D’aquí ve allò que us deia al començament, que en un moment donat de la vida adulta tothom aprèn la lliçó, més sovint si us plau per força que delicadament, que l’establishment en general vigila molt de prop que siguin “dels seus” els que tinguin les millors oportunitats, sempre que no canti massa. I que si ets “dels altres” ho tindràs més pelut per prosperar i et quedaràs sol com un mussol, menjant-te les molles del pastís. Ja ho deien encertadament els avis: “qui no té padrins no es bateja”. I és que vagis on vagis, que dels teus n’hi hagi.

http://tabrilde.blogspot.com

NOTA IMPORTANT: Si esteu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians del blog.