PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (divendres 28 setembre de 2018)
- Feia la tira de mesos que
el Pacte de Toledo no es reunia, malgrat les mobilitzacions dels pensionistes
demanant-ho, però des de que en Pedro Sánchez ha de fer mèrits per aconseguir
allargar el retorn al poder dels socialistes, fer la gara-gara als pensionistes
s’ha convertit en una prioritat i tapar-los la boca amb cortines de fum, una
necessitat. El primer símptoma de que quelcom podia canviar respecte de la
política de pensions hermèticament travada per en Rajoy després de polir-se el
fons de reserva, va ser el compromís amb companys de viatge de conveniència –
en Pablo Iglesias i companyia –, que si l’ajudaven a greixar el carretó dels
pressupostos perquè arribés a bon port, mirarien de desvetllar el Pacte de
Toledo perquè se’n parlés per enèsima vegada de referir els increments anuals
de les pensions a l’IPC. De fet, els socialistes tenen mala consciència sobre
aquesta qüestió perquè encara hi ha gent que se’n recorda que va ésser en
Zapatero qui l’any 2010, “per responsabilitat” segons ell va justificar-se,
congelà les pensions. Llavors, els del PP van titllar aquesta decisió de
“dictatorial i pròpia d’un govern poruc que s’ha quedat sense arguments”. En
Rajoy, naturalment, va destronar els socialistes del poder venent, entre
d’altres promeses de fum electoral, que mentre ell fos el rei del mambo les
pensions mai més serien congelades. I a fe de Déu que ho va complir, a la seva
manera, esclar: aixecant la camisa dels que se’l varen creure. En efecte, va
desbloquejar la congelació socialista bescanviant-la per un miserable i
insultant 0,25%. I no comptaven pas repensar-s'hi, ignorant les cada vegada més
airades i nombroses protestes dels pensionistes. Però com que mai es pot dir
que d’aquesta aigua no en beuré, per mantenir el cul a la cadira del poder,
l’inflexible i "seriós" Rajoy va pactar amb el PNB, com a moneda de
canvi a l’aprovació dels pressupostos necessaris per a no veure’s obligat a
dissoldre les Corts i anar a eleccions, que durant el 2018 totes les pensions
s’apujarien un 1,6% i que l’any 2019 ja en tornarien a parlar de vincular-los
als preus. (Tanmateix, el PNB no va exigir aquest desbloqueig de les pensions
per res més que per fer-se perdonar la picossada que li havien arrancat de trascantó
al PP a compte de millorar el concert basc, i que els catalans s’oblidessin del
compromís de no votar a favor dels pressupostos del PP mentre estigués en vigor
el 155). Però vet-aquí que als populars els va tombar una moció de censura
inesperada, aprovada mitjançant una aliança política contra natura, i avui els
socialistes governen en minoria absoluta i gestionen els pressupostos heretats
dels populars, incloent l’augment del 1,6% de les pensions.
Però els
pensionistes no han parat de protestar no obstant a la Montcloa s’hagués tombat
la truita i l’antiga reivindicació de recuperar una de les principals regles de
joc del sistema, que les pensions es regularitzessin automàticament mitjançant
l’IPC, ha seguit omplint de manifestants les places i carrers de les principals
capitals. De manera que per calmar la fera desbocada al carrer el Pacte de Toledo,
a instàncies dels socialistes i després d’ajornaments inexplicables, fa quatre
dies va fer una recomanació de consens que els manxaires de la reunió varen
vendre inicialment com un acord definitiu i de seguida de fer-se córrer la
brama que les pensions es revisarien amb l’IPC, des de Nova York un eixerit i
trempat Pedro Sánchez va precipitar-se assegurant que el govern ho assumia.
Però el conte de fades ha durat poc, ja que la pròpia ministra del ram ha
aigualit el vi recordant que del Pacte de Toledo només en poden sortir
recomanacions no vinculants.
A la meva
manera de veure, doncs, la frivolitat com els polítics tracten el tema de les
pensions des de la crisi em treu de polleguera per dues raons de pes: la
primera, perquè per mor dels seus interessos electorals han jugat amb la bona
fe dels ciutadans prometent la lluna en un cove mentre la bona voluntat no vagi
acompanyada d’una estratègia ben parida per garantir els ingressos necessaris
per sostenir financerament un sistema públic de pensions, que si no s’apuntala
sense contemplacions a la galeria està més mort que els morts del cementiri.
Per garantir de veritat el poder adquisitiu de les pensions d’avui i la
continuïtat de les de demà s’han de fer números ben fets i no només
declaracions polítiques de bones intencions. I no es pot pas dir que el Pacte
de Toledo no tingui damunt la taula muntanyes d’estudis econòmics, de diferents
procedències, sobre com apedaçar amb realisme el sistema; el que falta es
valentia i voluntat política per aplicar les mesures imprescindibles, començant
per no amagar l’ou i que per por de perdre vots es mantinguin falses esperances
sobre la bona salut del sistema, perquè quan més es continuï ajornant la seva
reforma radical més es comprometrà llur recuperació i sostenibilitat. I en
aquest exercici de sinceritat i realisme, s'han de garantir els ingressos
suficients per evitar la fallida retallant despeses supèrflues de l’Estat i
regenerant la política fiscal amb criteris de justícia contributiva, que
enderroqui els privilegis basats en la tolerància de l’enginyeria empresarial
per eludir impostos legalment i en la “protecció” per desídia inspectora de
l’economia submergida, excusant-se en la falsa creença que és una anomalia
necessària per neutralitzar les bosses d’atur. Finalment, és imprescindible que
s’eviti la demagògica confusió que suposa generalitzar en referir-se a les
pensions: s’ha de distingir entre contributives (els titulars de les quals
tenen un contracte amb l’Estat que els hi dóna drets indiscutibles i
preferents), les no contributives i les simples subvencions. Barrejar-les totes
en una mateixa bossa a l’hora de reclamar perquè tinguin el mateix tracte, al
meu parer és un colossal error de perspectiva política que no ajudarà a
resoldre el conflicte sinó a enterbolir-lo encara més. I si no, el temps dirà.
NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta
reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a
Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi
estableix entre varis dels seguidors habituals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada