Follow by Email

dimecres, 4 d’abril de 2018

CAL RELAXAR EL DOGMA, I ESCOLTAR MÉS LA CONSCIÈNCIA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 4 abril 2018)

.- No sé si serà flor d’un dia o tindrà un recorregut més llarg, però el cas és que cada cop trobo més símptomes d’optimisme pel que fa a donar a la consciència la rellevància que es mereix enfront del dogma. El papa Francesc ja fa mesos va distanciar-se unes passes de l’ortodòxia oficial en declarar: “Déu perdona a qui no creu, però obeeix la seva consciència”. La majoria de religions, no només la catòlica, tenen patentat des de fa segles un sistema infal•lible de mantenir la parròquia muda i a la gàbia: tot allò que desperta recel o és poc creïble, ho declaren dogma de fe. Però, què voleu que us digui?, sota el jou del dogma fa de mal viure i algunes persones honestes i carregades de raó se les han vist morades, consumint-se entre el dubte i el remordiment. Pel que fa als catòlics, en concret, és evident que amb Francesc al Vaticà va córrer aire nou, però no fou prou fort com per esbandir carrincloneries dogmàtiques que s'han fet ràncies. No obstant l’establishment eclesiàstic es defensa panxa enlaire tant com pot, el nou secretari d'Estat gosa, a l'empara del papa, fer afirmacions com aquesta: “el celibat no és un dogma i pot ser debatut i discutit perquè no es tracta més que d’una tradició”.

Repeteixo, no sé si aquests gestos de relaxament responen a una convicció o a una campanya de màrqueting vaticana per assegurar-se la clientela. Sigui el que sigui, que ja es veurà, me n’alegro que a la consciència se li reconegui el paper que mai hauria d’haver perdut. I no només en relació amb la religió sinó també amb la política. ¿Com es menja que un govern democràtic empresoni algú per seguir els dictats de la seva consciència? De la prioritat de la consciència sobre el dogma se n’ha escrit a bastament. Un teòleg de solera com Tomàs d’Aquino fa molts anys ensenyava als seus deixebles que més valia obeir la teva consciencia que a un superior. I no només homes d’església hi han dit la seva. També un selecte grapat d’intel•lectuals hi han ficat cullerada. En Mirabeu, per exemple, aconsellava el revolucionari Robespierre dient: “si voleu que el poble us estimi, ofegueu-li la consciència”. Em fa riure avui seguir als papers i als mitjans en general debats sobre si s'ha de dir “presos polítics” o “polítics presos”, quan en realitat el que correspon seria qualificar-los com “presos de consciència”. I, francament, per no trair la teva consciencia, encara que sigui desobeint la llei però no fent mal a ningú, cap ciutadà d'un país democràtic hauria de dormir a la presó abans de tenir dret a un judici imparcial. Almenys és el que em diu la meva consciència. Bé que me l’he d’escoltar, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada