AIXÍ QUÈ, TOT L’ESTIRA I ARRONSA DE LES PENSIONS NO ERA MÉS QUE POLÍTICA?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 26 abril 2018)

- Ara sí, ara ja ens podran apujar la pensió d’acord amb l’IPC? Ara sí, ja li surten els números al garrepa senyor Montoro? Si creieu que la baixada de pantalons del govern, en quan al criteri sostingut aferrissadament sobre les pensions, es mereix un brindis – penseu que per aconseguir aprovar els pressupostos amb els vots imprescindibles dels bascos, en Rajoy ha claudicat acceptant la principal reivindicació dels pensionistes -, aneu ben lluny d’osques. A veure si obrim els ulls i ens adonem d’una vegada, en quines mans parkinsonianes hem dipositat el futur del nostre país: en les d’uns pocavergonyes, que cada cop que obren la boca és per aixecar-nos la camisa. Per activa o per passiva el govern presidit per aquest viatjant de gra cuit, mentider i trampós que tenim la desgràcia de suportar, els darrers mesos s’havia enrocat assegurant, inclús en sagrada seu parlamentària, que els pensionistes no podien mantenir el poder adquisitiu de les seves pagues perquè no podia ser, i a més a més, era impossible. I que per moltes xerinoles que engeguessin pels carrers no baixarien del burro i encara podien donar gràcies que els hi regalessin un ridícul i tinyós 0,25%, perquè la caixa estava buida. Però, ai las!, quan els populars han sentit fred de peus perquè si els diputats no els hi aprovaven els pressupostos veien perillar la menjadora i totes les rectories corruptes relacionades amb l’exercici més fastigós del poder, no han tingut més remei que mossegar l’ham dels bascos i, ara sí, incloure una partida suficient per garantir el poder adquisitiu de les pensions, almenys fins al 2019. Tot política podrida, vaja! I els pensionistes, per enèsima vegada, servint de moneda de canvi. De veritat, hem d’estar contents? Al meu poble d’aquests jocs de mans se’n diu fer-te fer el cornut i després passar-te el tiquet del beure. Perquè no en dubteu pas: aquest miracle de fer possible el que fins ahir era radicalment impossible, tard o d’hora la factura acabarem pagant-la els de sempre.

A la meva manera de veure, per cert, els bascos també es porten l’oli aprofitant al límit la política de “peix al cove”, patentada pels pujolistes convergents. Fa quatre dies semblava que els bascos - que ja havien sucat el melindro fins a l’orgasme, amb la qüestió del concert econòmic -, no traurien les castanyes pressupostàries del foc als populars, mentre el govern no es mengés amb patates la intervenció de l’autonomia catalana, per obra i gràcia d'un article 155 interpretat d’acord amb la llei de l’embut per la fiscalia titella amb la complicitat d'uns jutges amics. Però resulta que no, que ara han canviat el plat de llenties per un plat de mandonguilles que els hi fa més peça, sospesant és clar els pros i contres, pels seus interessos nacionalistes, de l’aposta. No són pas curts de gambals, políticament parlant, els bascos, el Déu que els pela! Llevat de a dos milions i escaig de catalans de la ceba, el que interessa a la resta de quaranta milions d’espanyols són les pensions i no pas el rescat de Catalunya de les grapes del 155. I no em vingueu amb sentimentalismes ni amb ganyotes de sorpresa, com si hagués escrit una heretgia: no és la primera vegada que els estimats cosinets bascos han deixat els catalans amb la mel als llavis. Política podrida, creieu-me! ¿Com vol el senyor Rajoy que ens creiem que no mentia quan deia que no hi havia diners per les pensions, si el que avui és blanc demà pot ser negre si els hi convé? Francament, les persones cada vegada comptem menys per aquesta colla de farsants. Sort que de tant en tant apareix algun polític que s’ho creu això que ha de treballar pel benestar del poble i ens torna la il•lusió per la política; la llàstima és que massa sovint l’establishment li talla les ales i li afina el bec, a aquesta rara avis.