Follow by Email

dilluns, 9 d’abril de 2018

ES POT ÉSSER TAN INSENSAT DE NO TÈMER EL JUDICI DE LA HISTÒRIA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 9 abril 2018)

 – Acabo d’escoltar el discurs de clausura de la convenció del PP, que acaba de pronunciar Rajoy. No hi tenia cap interès, la veritat sigui dita, però resulta que TV-3 l’oferia en directe, que cap altra cadena de cobertura estatal feia, detall que no vaig acabar d’entendre. En qualsevol cas, vaig tenir ocasió d’escoltar el monòleg quasi fins al final i el primer que em va passar pel cap, després de suportar-lo va ser preguntar-me: “pot ésser tan insensat aquest home per a no témer el judici de la història?” No m’imagino a cap persona pública i menys a algú que tingui pretensions d’estadista, que no li preocupi què diran d’ell d’aquí a unes quantes dotzenes d’anys. Però en Rajoy sembla que tant se li’n fot després d’escoltar un discurs farcit, a parts iguals, de tòpics i mentides que, francament, resumiria amb una frase feta que li va com anell al dit a tota la trajectòria pública d’aquest registrador de la propietat reconvertit en polític, però que la política de veritat i potser també la democràcia li van grans: “fés el que jo predico, però no facis el que jo faig”.

En efecte, ahir no va parar de referir-se a presumptes èxits del seu govern, que per a qualsevol observador imparcial no foren altra cosa que exageracions, per no dir mentides punyeteres. Potser la mes grossa de totes, que anem tan bé; quan tothom sap que si l’economia no ha fet fallida es gràcies a amagar el dèficit sota catifes d’endeutament, que ja veurem qui pagarà. I pel que fa a la seva filosofia, s’ha atribuït un tarannà polític que m’ha fet petar de riure: “nosaltres (referint-se al PP) sabem que tot té dos punts de vista i que s’ha d’escoltar tothom”. No entenc com no li va crèixer tres pams el nas després de fer aquesta solemne afirmació, a penes dotze hores després de dir que la petició de diàleg feta per part de Puigdemon i líders d’ERC, els independentistes se la podien menjar amb patates. No sé com acabarà el contenciós que l’Espanya constitucionalista té amb la Catalunya sobiranista, espero que no sigui en tragèdia perquè tots hi posin una mica de seny, però si sé com va començar tot plegat i en Rajoy i el seu partit no se’n poden rentar les mans perquè foren els que ho provocaren recollint com bojos firmes arreu per enviar l’Estatut, acabat d’aprovar amb tots els avals constitucionals, a les tenebres dels tribunals. Aquell immens error tàctic, deslleial, sectari i forassenyat, va desenvolupar el greu conflicte institucional en que ens trobem. La història no pot passar per alt la negació al dret a decidir reclamat per una gran part del poble català, ni la tossuderia del govern de no voler-ne parlar. Si jo fos d’ell, no dormiria tranquil, pensant que la història em pot deixar com un drap brut. Però com que d’estadista no en té res – recordeu que en la meva opinió té més retirada amb un viatjant de gra cuit, com moltes vegades he explicat -, qui sap si tant se li’n fot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada