RECORDEU ALLÒ DELS RICS, DELS CAMELLS I DEL FORAT DE L’AGULLA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 15 abril 2018)

 - Jo sempre parteixo de la base que ningú perquè tingui més, sopa dues vegades, i els pocs nous rics que s’ho creuen - que sopar dues vegades imprimeix caràcter -, acaben també criant malves, encara que sigui després d’una fartanera. Doncs si com a signe extern sopar dues vegades no fa ric, sinó golafre, com és distingeix un ric? Doncs tot és relatiu: per qui té el cul pelat de recórrer al banc d’aliments per sobreviure, una persona que fa tres àpats normalets al dia, paga el lloguer o la hipoteca d’un piset sense pretensions i pot fer benzina per treure la família a escampar la boira els caps de setmana, és un vertader potentat. O sia que tot és relatiu, comparat amb què o amb qui. Als pelacanyes en general, és lògic que ens rebenti especialment un tipus de ric autòcton, més comú del que sembla, no pel fet que els diners li surtin per les orelles sinó perquè faci ostentació de no pagar els impostos que deuria, perquè li surt més a compte camuflar els seus negocis i martingales darrera una boira d’enginyeria jurídica complexa i eficaç i estalviar-se’ls. Però a mi el que em fot de veritat, és que a aquesta colla d'impresentables ja els hi estigui bé no pagar el que toca, perquè el que s’estalvien en solidaritat fiscal supera, de bon tros, el que es gasten en minutes dels millors assessors, als quals els hi deu relliscar aquell acudit d’un poca-roba anomenat Crist, que va de que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla, que no pas un ric vagi a fer companyia a son pare, Déu, al regne dels cels. El sabeu?

Fa temps que crido al vent una pregunta ingènua, però que de moment no troba resposta: ¿per què serà que a tot arreu on miro, inclús en països que es declaren anti-capitalistes, sembla que els que acaparen diners tinguin butlla i es deixi a la seva bona voluntat determinar en quina mesura contribueixen al manteniment de la caixa comuna, amb quina part de les sobres dels seus beneficis, abans de malgastar-los? Davant l’escandalosa callada per resposta, permeteu-me que especuli sobre la veritat que l’establishment capitalista no confessarà mai com un pecat, perquè li han ensenyat des de les beceroles que és un mèrit i quasi una virtut que els guanys de les elits financeres surtin d’esprémer la mà d’obra sense contemplacions per ampliar els marges de benefici industrial, que es disfressi d’astúcia el frau fiscal i es practiqui la usura a cremadent. Perquè serà que l’establishment calla com un puta davant aquest abús? Doncs perquè les elits financeres tenen acollonits els governs, inclosos els poders fàctics que estan per sobre d'ells, els quals sovint no tenen més remei que fer la vista grossa, per la senzilla raó que molts dels seus membres més distingits, per activa o per passiva, suquen el melindro en diners o en dinars. Tanmateix, la gran majoria de països amb l’aigua al coll com nosaltres, intenten surar entre el dèficit que els ofega, retallant despesa pública en benestar social i apujant impostos finalistes o al consum, precisament aquells que fan més pobres als pobres i pessigolles als rics. Vet-aquí, doncs, on s’amaguen els nou rics de la generació globalitzada: sota les faldilles de governs còmplices que no gosen aixecar la veu per frenar la disbauxa, per exemple, en despesa militar. Amb només l'import dels cent míssils esclafats ahir contra una Síria massacrada, a quants pelacanyes s’hagués tret de la misèria? Apa, ja podeu anar a missa a picar-vos el pit!