PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 27
d’abril 2018)
- Em reafirmo en la reflexió d’ahir: una part de la
classe política d’aquest país fa fàstic i pudor. I no sé quina és la manera de
sortir-nos-en, sense que hi hagi trencadissa; però de cap manera podem confiar
que la regeneració de la política vingui de la mà dels mateixos impresentables
que s’han aprofitat de la corrupció generalitzada per despuntar una mica en
aquest món de mediocres. Ara mateix, després de carregar-se la presidenta de Madrid
emmerdant la persona per fer caure la política – per cert, que la capital d’un
Estat sigui comunitat autònoma és aberrant -, en Rajoy i tota la seva quadrilla
aposten ara per desinfectar de cuques, escarabats i rates tots els racons del
país, tornant a començar des de zero com si amb un acte de contrició teatral,
hipòcrita i de cara a la galeria, tot estigués perdonat i oblidat, com els que
es piquen el pit cada dia creuen: que fins i tot el pitjor dels pecats va a la
paperera de la història, després de passar pel confessionari. Doncs potser que
diguem no, d’una punyetera vegada! Una democràcia que es basi en esbudellar a
qui fa nosa, sigui adversari o company de viatge, per aconseguir acaparar més
poder o influència, no és per allò que va lluitar tanta gent amb una rosa a la
mà, que ara descobreix que potser era un lliri.
La Cifuentes era una més de les
criatures hominoides destinades a salvaguardar els tics més característics del
franquisme, embolcallant-los en paper de cel•lofana pseudo-democràtica marca
PP, a la qual un bon dia se li varen creuar els cables veient com podia
treure’n profit de les corrupteles en que estaven emmerdats peixos grossos del
seu partit, i va tenir la idea genial de marcar distàncies del socarrim
generalitzat ajudant a ensorrar de passada tothom que podia fer-li ombra a la
seva carrera, i amb una manca d’escrúpols i de realisme polític impressionants,
no li va tremolar la mà filtrant xafarderies emprenyadores que abonaven
sospites enverinades que afectaven, principalment, la seva ressentida mentora,
l’Esperança Aguirre, o el que males llengües diuen que va estar-hi enrotllada
sentimentalment en un moment donat, el seu predecessor a la presidència de la
comunitat. Entre els mafiosos, les traïcions es paguen sempre i la venjança se
sol servir freda perquè glaci més el cor i costi més de pair.
El casual descobriment per part d’un
diari digital de l’embolic del màster falsificat, només va ser el primer avís de
que a la rossa Cristina se’n faria llesca per ambiciosa i bocamolla, però com que
la presidenta barbi, enlloc de donar-se per la pell i fer mutis i a la gàbia,
va preferir defensar-se panxa enlaire com una gata escaldada obligant a algun
“amic” a fer-li el favor a un altre diari digital, que no li venia d’aquí
escampar merda mentre li dones beneficis, de regalar-li un vídeo que deixava la
Cristina madrilenya definitivament amb el cul a l’aire, obligant-la a dimitir
amb indignitat com a cleptòmana i mentidera, quan hagués pogut fer el gest més
discretament com a maquilladora de màsters. Però el seu orgull de poll
reviscolat va obligar els que la volien escarmentar a tombar-la i deixar-la
grogui dessota un paletada de merda, guardada previsorament com un roc a la
faixa des de feia deu anys. Quin país i quins dirigents! Els ciutadans no ens
mereixem aquests espectacles dels polítics i ara només faltava que jutges
esperpèntics avergonyeixin, com ahir a Pamplona, a molts de companys de
judicatura que ja n’estan una mica farts dels que al cos, dessota la toga de
jutge o el barret de polític, hi porten un rei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada