Follow by Email

divendres, 27 d’abril de 2018

LA PURGA DE LA CIFUENTES, PALESA QUANT BAIX HA CAIGUT LA POLÍTICA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 27 d’abril 2018)
- Em reafirmo en la reflexió d’ahir: una part de la classe política d’aquest país fa fàstic i pudor. I no sé quina és la manera de sortir-nos-en, sense que hi hagi trencadissa; però de cap manera podem confiar que la regeneració de la política vingui de la mà dels mateixos impresentables que s’han aprofitat de la corrupció generalitzada per despuntar una mica en aquest món de mediocres. Ara mateix, després de carregar-se la presidenta de Madrid emmerdant la persona per fer caure la política – per cert, que la capital d’un Estat sigui comunitat autònoma és aberrant -, en Rajoy i tota la seva quadrilla aposten ara per desinfectar de cuques, escarabats i rates tots els racons del país, tornant a començar des de zero com si amb un acte de contrició teatral, hipòcrita i de cara a la galeria, tot estigués perdonat i oblidat, com els que es piquen el pit cada dia creuen: que fins i tot el pitjor dels pecats va a la paperera de la història, després de passar pel confessionari. Doncs potser que diguem no, d’una punyetera vegada! Una democràcia que es basi en esbudellar a qui fa nosa, sigui adversari o company de viatge, per aconseguir acaparar més poder o influència, no és per allò que va lluitar tanta gent amb una rosa a la mà, que ara descobreix que potser era un lliri.

La Cifuentes era una més de les criatures hominoides destinades a salvaguardar els tics més característics del franquisme, embolcallant-los en paper de cel•lofana pseudo-democràtica marca PP, a la qual un bon dia se li varen creuar els cables veient com podia treure’n profit de les corrupteles en que estaven emmerdats peixos grossos del seu partit, i va tenir la idea genial de marcar distàncies del socarrim generalitzat ajudant a ensorrar de passada tothom que podia fer-li ombra a la seva carrera, i amb una manca d’escrúpols i de realisme polític impressionants, no li va tremolar la mà filtrant xafarderies emprenyadores que abonaven sospites enverinades que afectaven, principalment, la seva ressentida mentora, l’Esperança Aguirre, o el que males llengües diuen que va estar-hi enrotllada sentimentalment en un moment donat, el seu predecessor a la presidència de la comunitat. Entre els mafiosos, les traïcions es paguen sempre i la venjança se sol servir freda perquè glaci més el cor i costi més de pair.

El casual descobriment per part d’un diari digital de l’embolic del màster falsificat, només va ser el primer avís de que a la rossa Cristina se’n faria llesca per ambiciosa i bocamolla, però com que la presidenta barbi, enlloc de donar-se per la pell i fer mutis i a la gàbia, va preferir defensar-se panxa enlaire com una gata escaldada obligant a algun “amic” a fer-li el favor a un altre diari digital, que no li venia d’aquí escampar merda mentre li dones beneficis, de regalar-li un vídeo que deixava la Cristina madrilenya definitivament amb el cul a l’aire, obligant-la a dimitir amb indignitat com a cleptòmana i mentidera, quan hagués pogut fer el gest més discretament com a maquilladora de màsters. Però el seu orgull de poll reviscolat va obligar els que la volien escarmentar a tombar-la i deixar-la grogui dessota un paletada de merda, guardada previsorament com un roc a la faixa des de feia deu anys. Quin país i quins dirigents! Els ciutadans no ens mereixem aquests espectacles dels polítics i ara només faltava que jutges esperpèntics avergonyeixin, com ahir a Pamplona, a molts de companys de judicatura que ja n’estan una mica farts dels que al cos, dessota la toga de jutge o el barret de polític, hi porten un rei.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada