Follow by Email

divendres, 6 d’abril de 2018

DOBLES VARES DE MESURAR: CIFUENTES I PRESOS POLÍTICS CATALANS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 6 abril 2018)

- A la presidenta de la Comunitat de Madrid, segons la seva camarilla ens l’hauríem de creure, simplement perquè dóna paraula de no estar embolicada en res del que se l’acusa; en canvi, la mateixa camarilla troba de conya que els independentistes catalans purguin, per endavant, uns presumptes delictes que neguen haver comés, amb tanta vehemència i molta més credibilitat que no pas la tramposa Cifuentes. És evident, només rumiant el que acabo d’escriure, que es tracta d’una flagrant doble vara de mesurar, i que la paraula d’un polític català val una merda comparada amb la d’una presidenta madrilenya, que va aprofitar-se del càrrec de delegada del govern per apuntar-se d’estranquis un màster al seu currículum. No ens hauria pas de venir de nou, perquè en aquest menyspreu crònic de la paraula d’honorables catalans carregats de raó radica, precisament, la tragèdia en que es basa allò que, les espanyes més ràncies, anomenen des del 1714: “el problema català”.

A la meva manera de veure, d’empresonar polítics i líders de la societat civil sobiranista, sense que cap tribunal hagi anul•lat la seva presumpció d’innocència, se’n diu acarnissament. En definitiva, aquests polítics varen limi-tar-se a executar un programa electoral i uns acords legitimats per la majoria parlamentària. Aquest acarnissament queda palès encara més quan es fan servir vares de mesurar diferents si es tracta de feixistes condemnats per violentar la llibreria Blanquerna i agredir els reunits, feixistes als quals se’ls hi ha suspès el compliment de la pena fins que es resolgui el recurs presentat al Suprem, confiant que qui dies passa anys empeny. Tanmateix, com en el cas de Cifuentes que en té prou donant la seva paraula de que està lliure de culpa, perquè tot l’establishment del PP – inclòs el president del govern i el seu ministre de Justícia -, li faci costat incondicional sense més comprovacions. ¿I la paraula de persones tan honorables com una presidenta del Parlament, consellers del govern de Catalunya, parlamentaris electes i representants de la societat civil, no té cap valor? Tanmateix, Urdangarin, cunyat del rei, sentenciat per tràfic d’influències i d'untar-se els dits fent d’aconseguidor al servei de corruptes, pot dormir cada nit amb la seva família, a Suïssa, a 1.650 quilòmetres de Madrid, com si no hagués trencat mai cap plat ni escandalitzat a tota Espanya. ¿No els hi cau la cara de vergonya al govern i als jutges de no fer servir la mateixa vara que s’ha utilitzat per mesurar als Urdangarin, Cifuentes i tota la quadrilla de corruptes, als presos polítics presumptes innocents mentre no se’ls jutgi, que per veure’ls les seves famílies i advocats han de peregrinar més de 1.300 quilòmetres, entre anada i tornada, perquè se’ls regateja mesquinament el dret constitucional d’ésser traslladats a un centre penitenciari prop de casa?

Per a no abusar del vostre temps, em salto el llistat dels centenars de greuges comparatius que abonen l'encapçalament de la reflexió d’avui; però ni caldria, ja que són prou coneguts els cabassos i cabassos de diners públics malgastats per enriquir polítics corruptes i partits convertits en coves de lladres. (Espereu quan es destapin tots els tripijocs en la construcció de la ciutat de la Justícia de Madrid, i caureu de cul). Potser convé, doncs, que determinats mitjans de desinformació de la capital i d’algunes províncies, comencin a explicar les “diferències” de tracte entre Catalunya i la resta d’autonomies marca “cafè para todos”, inclosa la presa de pèl històrica d’un finançament ignominiós; qui sap si d’aquesta manera facin entendre, d’una vegada per totes, que per molts sobiranistes que imputin, persegueixin i tanquin a la presó, el sentiment que mobilitza dos milions i escaig de catalans a reclamar la independència, no es pot arraconar al quarto de les rates. En Rajoy i la seva camarilla, inclòs el bruixot de l’Aznar i el seu laboratori d’idees reaccionàries, haurien de saber, perquè són les beceroles de tota democràcia, que els sentiments, com la fe, mouen muntanyes quan se’ls vol emmordassar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada