Follow by Email

dimarts, 24 d’abril de 2018

A LA RECERCA D’UN MÓN FELIÇ


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 24 abril 2018)
.- Fins no fa pas tant, en el món occidental el concepte felicitat anava de bracet amb salut, riquesa o poder, i per aquella mena de casta que s’identifica com establishment, per entendre’ns, havia estat gairebé una bajanada pensar que un simple pelacanyes pogués tenir dret a ser feliç. D’altra banda, també s’ha de reconèixer que per a qualsevol pelacanyes, escoltar algun fort d’armilla vantar-se de viure més feliç que un gínjol podia considerar-se una provocació o, com a mínim, una falta de respecte als poca-roba. Però no cal pas córrer a estripar-nos les vestidures, amb escarafalls inclosos, ja que hem mamat des de les beceroles la doctrina d’un sistema que predica, hipòcritament i amb la boca petita, que el fet de ser ric no és un mèrit per ésser feliç; no obstant aquesta declaració de principis tan bonica, a l’hora de la veritat tothom fuig de la pobresa o, almenys, a no posseir tant com el veí, l’amic o el cunyat, per dir-ho planerament. I aquesta és, precisament, la mare dels ous de tot plegat: que per ésser realment feliços confonem massa sovint els desitjos amb les realitats i que, per confessar-ho sense embuts, sempre maldem pel que no tenim i que, a més a més, resulta impossible.

Els que hi entenen en conductes humanes diuen que totes les persones, en teoria venim al món per ésser feliços però que per ser-ne tothom hauria d’aconseguir tot el què desitja, la qual cosa mai és possible del tot; però el gran problema rau en que, inclús en molts dels casos en que totes ens ponen ja no li trobem la gràcia ni en tenim prou, i necessitem engrescar-nos amb una altra fita que ens permeti mantenir la il•lusió que quan l’atrapem lligarem els gossos amb llonganisses, un dels signes pel que diuen de la felicitat absoluta. Però tant si l’aconseguim com si no, aquesta fita, mai serem feliços mentre no ens conformem amb el que tenim i deixem d’envejar els que en tenen més, del que sigui: diners, poder o salut.

En el món dels que es guanyen la vida engiponant estadístiques que abonin els interessos de qui les encarreguen i les paguen, hi ha autèntica fal•lera per si fa bondat o no una cosa que se’n diu PIB i que no és res més que l’índex d’aquella riquesa convertida en referència infal•lible del progrés que obra les portes a la felicitat. Però vet-aquí que comença a ser hora d’adonar-nos que aquest indicador convencional no és ni serà mai capaç de mesurar la qualitat de vida de les persones, en relació a si són felices o no, ja que la felicitat com a simple definició empírica presenta moltes arestes i infinitat d’escletxes. La felicitat i el benestar, en definitiva, són sensacions o estats d'ànim que les podem definir i calibrar tot solets, sense ajuda de setciències ni d’oracles, sempre que tinguem en compte que no és tan senzill de conformar-se anant a menys i encara que sembli que sí, la veritat és que la majoria ens considerem uns fracassats infeliços quan les expectatives que teníem a la vida no s’han satisfet. A la meva manera de veure, doncs, la capacitat de les persones per adaptar-nos a les privacions ha estat sobrevalorada, i si bé és cert que segons com es poden entomar amb cara de circumstàncies els mals vents, sempre caldrà estar-ne convençuts de que són tan passatgers com un refredat comú. Perquè, creieu-me, és quan no es veu ni per l’amor de Déu un pessic d’esperança a l’horitzó, encara que només sigui un miratge, que la felicitat s’escantona sense remei. Per tant, us desitjo de tot cor que mai perdeu l’esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada