TENIR VIDA INTERIOR AJUDA A SUPORTAR LA SOLEDAT, PERÒ NO ÉS SUFICIENT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 19 abril 2018)

.- No teniu la sensació que massa gent que viu sola sembla estar renyida amb ella mateixa? Que quan es queda sola, tot li pica i se sent incòmoda? Tinc por que ens trobem en les beceroles d’un problema que pot esdevenir molt important els propers anys, si aquesta inestabilitat emocional s’estén. Però el que em preocupa encara més, és que aquesta mena de virus no ataca a un segment de població determinat, sinó que gent de totes les edats, sexes i ètnies hi estan igual d’exposades. L’únic comú denominador entre els que pateixen d’aquest nou síndrome, és que un percentatge significatiu i preocupant dels afectats pertanyien fins no fa gaire a la classe mitjana que, després de la crisi, avui està francament de capa caiguda. Això em porta a arriscar una primera hipòtesi: als que tenien la vida més o menys resolta i no patien pels diners, no solien trobar temps per fer-se amics d’ells mateixos, per aixoplugar-se al recer d’una vida interior rica, quan se sentissin sols. La soledat sense tenir l’alternativa d’una vida interior pròpia on arrapar-se com a un ferro roent, és tan terrible que estic segur que aquesta sensació es troba en l’origen de la majoria de suïcidis. En canvi, les persones acostumades a passar-les magres han après, si us plau per força, a relacionar-se i fer-se amigues del bessó que cadascú porta dintre, en diguem ànima o consciència. No entendre’s amb un mateix, no tenir un moment d’intimitat per mirar-se al mirall o per retrobar la pau d’esperit quan totes van mal dades, porta a la desesperació i al que és pitjor: a les rampellades.

Tenir vida interior no vol dir ésser un introvertit ni portar vida contemplativa; jo diria que la definició que més s’hi acosta seria: l’estat d’ànim que permet no avorrir-se de la vida estant més sol que la una ni envejar la vida dels altres. És a dir: que no es necessitin estímuls exteriors per sentir-se viu. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà d’alguna crossa manllevada per tirar endavant, i si no surt de dintre d’un mateix la capacitat de reacció, la voluntat de superació, la conformitat amb la vida que t'ha tocat, mala peça tenim al teler. L’autoestima, precisament, es basa en tenir una bona entesa amb un mateix. Ara bé, per aconseguir-la tenim dos problemes. El primer, que establir un bon rotllo amb un mateix no s’ensenya ni a l’escola ni a les esglésies, ni tampoc hi ha una vacuna que dispensin els hospitals. La vida interior rica s’ha d’anar conreant dia a dia, pessic a pessic, trompada a trompada... Però si la soledat ve acompanyada de misèria, de precarietat econòmica, perquè s’està a l’atur o perquè la pensió no arriba a fi de més, per molta vida interior que es tingui, la cosa es complica de mala manera. Per aquesta raó, un govern realment sensible envers les necessitats bàsiques de les persones no hauria de permetre que l’especulació, l’explotació i l’egoisme d’una societat cada dia més hedonista i insolidària - malgrat una minoria voluntarista ho emmascari -, anorreï tantes vides, sovint tan anònimes que els petits drames quotidians de les persones que se senten soles patològicament, passen desapercebuts fins i tot, de moment, per a l’estadística.