LA VIDA PRIVADA, DELS CIUTADANS PRIVATS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 22 abril 2018)

.- Cada vegada que hi ha una onada d’escarnis i assetjaments a personatges públics, sobretot si es tracta de polítics i de gent d’upa de l’establishment, s’hauria d’encetar un debat sobre què s’ha d’entendre per “vida privada”, i si els famosos i populars tenen dret o no a la seva parcel•la de privacitat, per poder desconnectar. És un fet indiscutible que la invasió a sac en la vida privada, indiscriminadament i no deixant res per verd, fa temps que es practica, es tolera i fins i tot alguns s’hi guanyen la vida escampant secrets, indiscrecions i confidències d’amics, coneguts o només saludats. I també és cert que cap polític o personatge rellevant de l’establishment, mou un dit per posar-hi fre als abusos fins que no són els seus ulls de poll els trepitjats. Què vol dir això? Doncs que mentre els perjudicats siguin els “cagamandurries”, que s’hi posin fulles! És que qualsevol ciutadà corrent i anònim no té dret, tant o més que un ciutadà públic, a que no se li violi la intimitat i se li rebregui la vida privada?

Tots som víctimes indefenses, per exemple, de les trucades intempestives a qualsevol hora del dia o de la nit, per enquestar-nos, oferir-nos la lluna en un cove o, si ens deixem, enredar-nos com uns passerells. Ara que s’acosta el bon temps, molts ciutadans que volen relaxar-se a casa seva dormint amb les finestres obertes, llegint, escoltant música o el que els hi plagui, veuran envaïda la seva zona de confort privada pels noctàmbuls clients de bars, discoteques o xefles a l’aire lliure, que passen olímpicament de respectar un dret tan “carca” com el del civisme. I malgrat la llei de protecció de dades, amb les dades que ens xuclen de la nostra intimitat amb estratègies comercials o administratives sap més de nosaltres el “gran germà” i els seus imitadors, que la nostra mateixa família. Això sí, quan qui protesta perquè l’escridassen pel carrer uns indignats és algú que té “contactes” i sap com servir-se’n, l’autoritat competent treu el santcristo gros a passejar una estona i algú paga el pato per falta de respecte a la intimitat. I si s’emprenya gaire algú de l’olla perquè li recorden unes quantes mentides electorals o que li regalima oli dels dits, als que gosen demana'ls-hi explicacions als que creuen estar per sobre del bé i del mal, els hi poden parar els peus per llengueruts, recorrent inclús a l’espantall del terrorisme. I, per descomptat, invocant a tot drap el dret a tenir vida privada per querellar-se contra els que destapen femers o buiden armaris d’esquelets.

Francament, a la meva manera de veure, tant polítics com peixos grossos, en general, tendeixen a pensar que només ells mereixen respecte pel que fan fora d’hores de servei. El que passa és que un home públic, de vida privada en té poca; li va en el sou, suposo, comportar-se honestament tant a la feina com en la intimitat. Per aquesta raó considero poc elegant que quan un “mirem i no em toquis” es enxampat in fraganti, fent o dient el que no tocava – per exemple afanant-se màsters i doctorats falsos o caient en la mesquinesa de fer broma sobre les mides de la pitrera d'una dona com a mèrit per accedir a consellera d’educació -, se li tregui ferro a la relliscada al•legant que l’incident en qüestió correspon a la vida privada del personatge. Justificant-se en la intimitat i en la vida privada, quant hi ha pel mig patums de la vida pública o institucional, no dóna dret a l’assassinat social i professional de tants missatgers carregats de raó com s’han intentat carregar des del poder els darrers anys, aquí i més enllà perquè a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou.