BONA SANITAT I BUROCRÀCIA NO LLIGUEN GAIRE. METGE I FUNCIONARI, TAMPOC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 10 abril 2018)

- Una escena que es repeteix cada dia mil vegades, sobretot als diferents Caps d’atenció primària de la Sanitat Pública: el metge esmerça minuts valuosos que hauria de dedicar a escoltar i diagnosticar el pacient, en feines burocràtiques que podrien perfectament derivar-se a personal auxiliar. Per què us proposo aquesta reflexió? Doncs perquè es dóna la casualitat que ahir en vaig ésser testimoni de primera mà d’una d’aquestes fastigoses rutines que ja s’han convertit en tan habituals, que ja ni se’n parla, potser perquè ja es deixen per impossibles. Vaig entrar, com us deia, a la consulta del meu metge simplement perquè volia renovar la recepta electrònica caducada de la meva dona. El metge va anar per feina sense torbar-se, perquè era conscient que tenia programat un bon matí de visites, introduint al seu ordinador la targeta personal que en desbloquejava l’accés, operació que va repetir vàries vegades en va, fins desenganyar-se: la màquina no li reconeixia la identificació. Amb un gest malsofert, el bon home se’n va anar a un altre consultori per provar si tenia més sort en un altre terminal, mentre avisava administració del problema. Es veu que amb l’ordinador del despatx contigu si que la targeta identificadora hi va fer tractes i amb un retard de deu minuts llargs, entre anades i vingudes, el metge va aconseguir imprimir la recepta quins terminis li havia demanat posar al dia. Quan vaig encaixar amb el metge desitjant-li bon dia, em va fer una ganyota de resignació que ho deia tot. En tornar a la sala d’espera, vaig veure que alguns pacients consultaven el rellotge per descarregar els nervis. Encara sort que no m’havia hagut de visitar...

Quan parlem de retallades en Sanitat ho fem en sentit general i un xic abstracte, i sembla que tot s’acaba en un escanyament financer que obliga a tancar alguna planta i puntualment quiròfans, per equilibrar pressupostos; però no es tracta només d’això, sinó que per fer-nos-en càrrec de la magnitud de la tragèdia, haurien de tastar els petits dèficits quotidians i concrets de mitjans materials i professionals que es viuen amb resignació en el dia a dia tant hospitalari com en centres d’assistència primària, sense oblidar-nos de les urgències, dèficits que serien molt més palpables i lamentables si el personal sanitari de tots els nivells no els emmascarés amb una exquisida professionalitat. La principal diferència entre una consulta mèdica privada i una de la seguretat social rau en el temps que pot dedicar-li cadascuna al malalt. És tan important el temps que hom passa explorant un malalt i escoltant com explica els símptomes, que fins i tot la parròquia dels sanadors s’explica en el fet que “saben escoltar”, perquè en medicina quatre paraules fan més bé que quatre potingues. Per descomptat que el temps és or i la sanitat moderna disposa de mitjans de diagnòstic molt eficaços per anar al gra, però la qualitat de la sanitat depèn també de que el metge disposi de temps per tranquil•litzar el malalt, per respondre els seus dubtes i angoixes. Si un malalt surt de cal metge tan angoixat com hi ha entrat, perquè els protocols són tan estrictes que les visites s’hagin de ventilar a preu fet, voldrà dir que la qualitat de la sanitat grinyola. I si a més a més del temps taxat, una part de la consulta es crema en maleïda i eixorca burocràcia, apaguem el llum i llestos! I qui surti el darrer, que tanqui la porta.