PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 20 abril
2018)
- A la Fiscalia se li gira feina demà, ja que precisament degut a
les advertències patriòtiques, més o menys amables, que des de tots els
observatoris de l’evolució del “problema catalán” es fan arribar a “qui
correspongui”, sobre que no està permès xiular l’himne d’Espanya en la final de
la Copa del Rei, i després d’escoltar les amenaces, entre d’altres, del
ministre de l’Interior i de l’ultra president de la Lliga, encara que només
sigui per esperit de contradicció, em temo que es xiularà més fort que mai. Que
no ho sap, tot un ministre de l’interior, que allò que es prohibeix és el que
més es desitja? Com molt bé ha dit el president del Barça, caldria que a Madrid
s’ho miressin tocant de peus a terra: que les xiulades no van contra el rei ni
contra l’himne espanyol, sinó que són una expressió sentimentalment compartida
per una part important de catalans emprenyats, per fer palesa la protesta per
sentir-se tan maltractats pels governs espanyols de torn, però sobretot pels
del PP. Potser els inquisidors que demà fent pràctiques de salvadors de la
pàtria no es cansaran d’identificar presumptes sediciosos i revolucionaris,
podrien dedicar el seu temps a quelcom més intel•ligent i de més profit per a
la convivència si consideressin, com a hipòtesi de treball, que si els catalans
es sentissin estimats i no mirats de cap d’esquila, potser els símbols
espanyols es respectarien i no es convertirien en frontons on estavellar amb
ràbia les pilotes de la indignació i de la impotència.
Ahir mateix ens vàrem assabentar que el
president del govern mou sibil·linament els seus peons per amargar-nos el sant
Jordi, anunciant la convocatòria del Consell de Política Fiscal i Financera
aprofitant que gràcies a l’article 155, en relació amb la llei de l’embut, el
govern de Catalunya està segrestat administrativament pel govern de l’Estat, en
una qüestió tan delicada i cabdal com la repercussió justa dels impostos que es
paguen a Catalunya, qui defensaria els nostres interessos seria el propi senyor
Rajoy, l’usurpador i no pas el legítim president de la Generalitat. Quina
bogeria! Això sí, amb l’aplaudiment dels socialistes andalusos i manyos, que no
perden ocasió de pescar un bon tall de l’olla. ¿Per casualitat creuen a Madrid,
que els catalans botarem d’alegria i ens sentirem estimats amb una maniobra
política tan potinera? I amb l’assumpte dels presos polítics, què? Si es
confirmés que se'ls ha imputat per malversació de diners públics només en base
a un atestat de la Guardia Civil, que el propi ministre d’Hisenda, interventor
estricte dels comptes catalans des de 2017, desmenteix categòricament, voldria
dir que la Fiscalia ha fet pasqua abans de rams? Suposo que des de la Montcloa
i des de la Zarzuela poden entendre que els catalans ens sentin escarnits i
befats, per enèsima vegada. A la meva manera de veure, si Catalunya se sentís
estimada per l’Estat – no només per la seva dinàmica emprenedora, sinó també
per la seva cultura, llengua i sentiment històric de nació -, demà no se xiularien
els símbols espanyols. Però qui ha de moure fitxa i fer el gest de
reconciliació, ha de ser qui ha trencat sistemàticament la baralla del respecte
institucional i lleialtat amb Catalunya des de temps reculats. Per alguna cosa
serà que la qüestió dels xiulets vingui de tan lluny: l’any 1925, per exemple,
en Primo de Ribera va tancar el camp de les Corts i el president Gamper va
haver d’exiliar-se per una xiulada semblant. Si des de l'establishment
centralista es fes circular més l’amor que no pas odi, políticament parlant,
s’haurien acabat els xiulets. I el que sigui frare que prengui candela, i que
em perdoni la molèstia.
Cap comentari:
Publica un comentari