AMB TANTA PROHIBICIÓ I AMENAÇA, XIULADA ASSEGURADA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 20 abril 2018)

- A la Fiscalia se li gira feina demà, ja que precisament degut a les advertències patriòtiques, més o menys amables, que des de tots els observatoris de l’evolució del “problema catalán” es fan arribar a “qui correspongui”, sobre que no està permès xiular l’himne d’Espanya en la final de la Copa del Rei, i després d’escoltar les amenaces, entre d’altres, del ministre de l’Interior i de l’ultra president de la Lliga, encara que només sigui per esperit de contradicció, em temo que es xiularà més fort que mai. Que no ho sap, tot un ministre de l’interior, que allò que es prohibeix és el que més es desitja? Com molt bé ha dit el president del Barça, caldria que a Madrid s’ho miressin tocant de peus a terra: que les xiulades no van contra el rei ni contra l’himne espanyol, sinó que són una expressió sentimentalment compartida per una part important de catalans emprenyats, per fer palesa la protesta per sentir-se tan maltractats pels governs espanyols de torn, però sobretot pels del PP. Potser els inquisidors que demà fent pràctiques de salvadors de la pàtria no es cansaran d’identificar presumptes sediciosos i revolucionaris, podrien dedicar el seu temps a quelcom més intel•ligent i de més profit per a la convivència si consideressin, com a hipòtesi de treball, que si els catalans es sentissin estimats i no mirats de cap d’esquila, potser els símbols espanyols es respectarien i no es convertirien en frontons on estavellar amb ràbia les pilotes de la indignació i de la impotència.

Ahir mateix ens vàrem assabentar que el president del govern mou sibil·linament els seus peons per amargar-nos el sant Jordi, anunciant la convocatòria del Consell de Política Fiscal i Financera aprofitant que gràcies a l’article 155, en relació amb la llei de l’embut, el govern de Catalunya està segrestat administrativament pel govern de l’Estat, en una qüestió tan delicada i cabdal com la repercussió justa dels impostos que es paguen a Catalunya, qui defensaria els nostres interessos seria el propi senyor Rajoy, l’usurpador i no pas el legítim president de la Generalitat. Quina bogeria! Això sí, amb l’aplaudiment dels socialistes andalusos i manyos, que no perden ocasió de pescar un bon tall de l’olla. ¿Per casualitat creuen a Madrid, que els catalans botarem d’alegria i ens sentirem estimats amb una maniobra política tan potinera? I amb l’assumpte dels presos polítics, què? Si es confirmés que se'ls ha imputat per malversació de diners públics només en base a un atestat de la Guardia Civil, que el propi ministre d’Hisenda, interventor estricte dels comptes catalans des de 2017, desmenteix categòricament, voldria dir que la Fiscalia ha fet pasqua abans de rams? Suposo que des de la Montcloa i des de la Zarzuela poden entendre que els catalans ens sentin escarnits i befats, per enèsima vegada. A la meva manera de veure, si Catalunya se sentís estimada per l’Estat – no només per la seva dinàmica emprenedora, sinó també per la seva cultura, llengua i sentiment històric de nació -, demà no se xiularien els símbols espanyols. Però qui ha de moure fitxa i fer el gest de reconciliació, ha de ser qui ha trencat sistemàticament la baralla del respecte institucional i lleialtat amb Catalunya des de temps reculats. Per alguna cosa serà que la qüestió dels xiulets vingui de tan lluny: l’any 1925, per exemple, en Primo de Ribera va tancar el camp de les Corts i el president Gamper va haver d’exiliar-se per una xiulada semblant. Si des de l'establishment centralista es fes circular més l’amor que no pas odi, políticament parlant, s’haurien acabat els xiulets. I el que sigui frare que prengui candela, i que em perdoni la molèstia.