PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 5 abril
2018)
- Ep!, ho pregunto seriosament, però de bon
rotllo. I és que no m’entra al cap que en un país on cada dia es manifesten
milers de jubilats reclamant que les pensions se’ls hi apugin, com a mínim,
igual que la inflació, i que en l’emblemàtica plaça de Catalunya, hi han vergonyosos
campaments de sense sostre, exhibint les seves misèries amb la dignitat de
plantar cara a l’absurd i a la invisibilitat, per vergonya d’uns governants que
voldrien perdre’ls de vista, senzillament perquè no saben què fer-ne, al
president del TC se li apugi el jornal – que ja deu representar una bona
picossada, comparat amb el meu i el vostre -, un sorprenent 13%. Francament, ho
trobo tan escandalós que, com que sóc de bona fe, he acabat pensant que hi déu
haver alguna raó de pes per proposar aquest forassenyat augment de sou, ja que
no crec que gent tan equànime, tocada i posada com en Rajoy i la seva camarilla
del govern popular, pretenguin escarnir la ciutadania - sobretot al col•lectiu
que ho passa més puta -, amb una mofa d'aquesta categoria. I rumiant, rumiant,
he arribat a la conclusió que potser és que els presidents d’un TC, a
diferencia de la resta de la patuleia que en el millor dels casos fem tres
àpats al dia com podem, necessiten sopar dues vegades degut al desgast mental i
físic que suposa exercir una magistratura tan alta.
De fet, per dictar sentències
quilomètriques i a vegades críptiques, s’ha d'anar ben servit d'estómac. El que
ignoro, en la meva supina ignorància de tantes coses que fa el govern, és si
aquest bon tracte és comú arreu d’Europa com a recompensa per exercir una alta
magistratura, o es tracta d’una prerrogativa que només passa a Espanya, en
honor d’aquell mític “Spain is different” que des de temps reculats, potser
fins i tot des de principis del segle dinou, forma part de l’Adn nacional.
Sigui com sigui, però, us confesso que a mi, que m’apugen un miserable 0,25% la
pensió que m’he guanyat després de suar-la durant 46 anys i mig de pencar -,
l’arrodoniment tan generós del sou del president del TC, contemplada en els
pressupostos generals de l’Estat, no tinc altre remei que prendre-me’l com un
greuge personal, per molt que en Montoro al•legui que l’agraciat ha de sopar
dues vegades. Cony, doncs que només ho faci una com jo, que no es morirà pas!;
que en conec molts que s’estrenyen el cinturó mentre miren la nevera buida.
Tanmateix, que quedi clar que no critico pas el president del TC perquè sopi
dues vegades, Déu me’n guard!, i menys si és que hi té dret. A la meva manera
de veure, qui es mereix que li digui el nom del porc és a qui ha parit uns
pressupostos tan plens de disbarats i desigualtats. De la mateixa manera que
els futbolistes que cobren morterades indecents, no en tenen la culpa que els
hi paguin tants de diners ja que els poca-soltes cretins són els directius que
s’hi avenen, en el cas que ens ocupa a qui s’han d’exigir responsabilitats és
als governants que gosen proposar tretzes per cent d’augment de sou a
funcionaris privilegiats, l’endemà mateix d’assegurar que no hi ha diners a la
caixa per fer justícia als pensionistes que fan més pobres cada any que passa,
ni als dependents que es podreixen en llistes d’espera, als quals arriba primer
la mort que la prestació. Collons quin país! Més arguments per fotre el camp...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada