PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 25 abril
2018)
.- No sé com s’ho munten a altres contrades, però el que és
aquí tothom s’escampa la culpa de sobre com pot; si convé, esquitxant a tort i
a dret. I és que la culpa és tan negra que ningú se la vol carregar. Això ja
ens passa des de ben petits, la qual cosa em fa témer que no es tracti d’un
vici o d’un pecat – si és que no s’ha de considerar una virtut –, original o
hereditari. Admetre la culpa i acceptar-ne la penitència costa d’entomar,
d’aquí ve segurament que en aquest país molta gent es piqui el pit, però ningú
dimiteixi o plegui, per exemple. Perquè en definitiva dimitir o plegar no
significa res més que acceptar la culpa d’haver fet quelcom malament, com a
mínim per negligència, o d’haver posat la pota fins al capdamunt com un
capsigrany. Però, ja se sap, la culpa ens l’han pintat tan negra que tothom se
l’espolsa de sobre com pot, la majoria de les vegades carregant el mort a un
altre. Quan érem petits i ens enganxaven posant-nos ca-lents els uns als
altres, cap dels que ens estomacaven havia sigut mai el primer de començar la
picabaralla. I si portàvem una carbassa a casa, quasi mai hi teníem res a veure:
eren els mestres, que ens havien agafat de cap d’esquila, encara que fos públic
i notori que enlloc d’estudiar caçaven mosques o fèiem el badoc.
Una amiga que s’ha enganxat al bridge
com una boja perquè algú li ha dit que va bé per la memòria, l’altre dia
explicant-me els progressos que feia, ni una sola vegada va reconèixer que no
“cantés” correctament a la seva companya de joc la mà que tenia als dits, sinó
que sempre era la parella que no li entenia les ganyotes o els signes
convinguts. O jo mateix, per no anar més lluny, a vegades que m’he de fer
repetir el que m’han dit, em costa de reconèixer que sordejo i esbronco l’altre
perquè em parla tan baix. I si en la vida quotidiana, en qüestions sense cap
transcendència reaccionem d’aquesta manera tan "humana", no costa
d’entendre que els que viuen a l’aparador facin el mateix. A la meva manera de
veure, però, si a l’escola els mestres no expliquen a la mainada el valor
d’ésser responsables del que es fa, i a casa no veuen practicar els seus pares
aquest sa exercici d’honestedat, no amagant-se darrera un grapat d’excuses de
mal pagador per a no tenir mai la culpa de res, aquestes criatures quan siguin
grans i ocupin càrrecs de responsabilitat, difícilment confessaran cap error de
càlcul o d’eufòria en les seves decisions polítiques, comercials o financeres;
i de cap relliscada, negligència o badada, ja siguin insignificants com
colossals les conseqüències, sempre en tindrà la culpa algú altre de l’atzucac,
terrabastall o fallida provocats, encara que negant evidències toquin el ridícul.
Per tant, desenganyeu-vos de treure’n l’aigua clara dels darrers embolics que
sacsegen la vida pública, ja que mentre els que remenen les cireres hagin mamat
la cultura de tirar la pedra i amagar la mà i d'escampar la boira, mai se sabrà
qui va ordenar requisar samarretes grogues a les portes d’un camp de futbol o
baldar a cops de porra els que protegien col•legis electorals l’1-0.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada