PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres sant 30
març 2018)
Ja sé que havia d’engegar passada
Setmana Santa, però m’ha semblat interessant rememorar imatges de Setmanes
Santes de temps reculats. Us ofereixo un pessic de la meva novel.la “Quan el
setí es torna gel”, finalista del premi Joaquin Ruyra 2014 – Premis Recull, de
Blanes.
“... Aquesta
setmana santa no puc pas dir que no hagi gaudit amb la parafernàlia que
l’envolta ja que no es tracta només de dir missa sinó que et distanciés
radicalment de la rutina de la resta de l’any: i des de rentar peus als pobres
fins a bastir monuments, organitzar la processo de la sang i el sermó de les
set paraules fer emmudí les campanes per substituir-les pel toc sec de la
matraca tot és una novetat. Fins i tot la matança de jueus, durant l’ofici de
tenebres, fa el seu efecte enmig d’un temple endolat. En canvi, el costum de
visitar els quatre monuments on s’exposa nostre senyor des de la tarda de
dijous sant a Mandarina s’ha convertit més que en una devoció en un acte social
que serveix de pretext a moltes famílies per endiumenjar-se havent sopat i
aprofitar entre passejada i passejada per fer-se veure. Anant de l’església
parroquial a les capelles de l’hospital dels frares i de les germanetes dels
pobres se’n poden trobar un fotimer d’amics i coneguts per saludar. Realment no
queda gaire repertori dijous i divendres al marge dels actes religiosos per
passar l’estona ja que tanquen en senyal de dol la majoria de bars per força
més que no pas en senyal de respecte - així ho penso - des de mitja tarda del
dijous fins al dissabte de glòria. És el mateix que passa amb els cines i els
teatres. La mestressa de l’Ocell de Foc va provar una vegada de mantenir
discretament l’activitat del local deixant la porta del darrera ajustada. A les
poques hores, s’hi va presentar una parella de la guàrdia civil que els van fer
tancar i segons que em va explicar la Neus no van pagar més car l’atreviment
perquè entre la clientela enxampada en calçotets hi havia l’hereu Morell i la
benemèrita va preferir no fer massa mullader. No li van quedar però a la
mestressa del bordell ganes de tornar a passar-se llesta, encara que tant se
li’n donava perquè també segons la Neus als clients més necessitats els
aconsellava que anessin a escampar la boira a la capital on sembla que no es
mira tan prim com es fa en un poble més petit com Mandarina en qüestions de
moral. Enguany en el lavatori de peus s’han substituït per primera vegada els
vells de l’asil per dotze marrecs de l’escola parroquial. No hi ha dubte que de
pobres en són i molt però d’una altra dimensió. Potser perquè a aquesta canalla
li queda bastant camí per córrer, i no està a les acaballes com els vells escanyolits
que les germanetes arrossegaven a fer el numeret com si els fessin un favor.
L’escola parroquial funciona en el mateix local que tot just acabada la guerra
fou requisat pels d’Auxili Social com a magatzem. Els nois que hi fan classe no
arriben a dues dotzenes i a canvi d’ensenyar-los-hi de franc les quatre regles
i poca cosa més estan obligats a cobrir la quota d’escolans. De fer-los classe
se’n cuida el germà Saturnino que es desplaça expressament cada dia des del
col·legi de debò que els frares tenen obert al Castellet diferenciant-se els
alumnes de l’un i de l’altre establiment en que els que van a l’escola
parroquial són els pelacanyes que mai traurien a passejar les tardes dels diumenges
barrejats amb els fills de casa bona matriculats al Castellet perquè en
realitat l’escola parroquial n’és altra cosa que la torna benèfica del col·legi
de pagament. Si algun escolanet despuntés molt en els estudis els frares
proposarien als pares de la criatura beneficiar-se d’una de les beques
reservades al Castellet per a fills de pagesos tronats de la comarca els quals
en no tenir-ne prou per pagar la matrícula no els hi feia res a canvi d’una
rebaixa en la factura que uns mossos acostumats a pencar de sol a sol des de
ben jovenets fessin de criats o fàmuls com se’ls hi diu dels que no saben què
és passar angunies per pagar l’internat. De manera que els dotze nanos a qui
mossèn Joan va rentar els peus dijous se’l tenien ben merescut el paper de
pobres. No obstant això si algun d’aquells vailets fos tan llepafils i
reguitnós com en Climent ja us ben asseguro que estaria de morros pels segles dels
segles amén amb la capellanada. Aquest xicot em penso que el què li passa és
que rumia massa i no sap conformar-se amb el que té per ser feliç. Mira per on
vull oblidar-me’n i sempre acabo entrebancant-m’hi per tot arreu...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada