LES ENTITATS SENSE AFANY DE LUCRE, NO PODEN TENIR BENEFICIS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 13 març 2018)

.- És curiós que en varies poblacions característiques de la vella Anglaterra romàntica i encarcarada, que des de l’època victoriana va introduir el voluntariat social com a institució britànica - sense que les dues grans guerres mundials suposessin cap parèntesi, ans al contrari més aviat una justificació -, hagin esdevingut capdavanteres des de fa mitja dotzena d’anys de les anomenades “empreses socials”. En efecte: aquestes empreses socials estan implantades en una quarta part de les comunitats més necessitades del Regne Unit, i s’han convertit en un banc de proves de negocis ètics que pretenen apedaçar els descosits d’una administració pública, que quan es tracta de procurar pel benestar de les persones, massa sovint no troba a la caixa d’on haurien de sortir els recursos, més que teranyines. La novetat és que aquestes empreses, que es constitueixen per proveir els ciutadans de serveis socials que l’Estat, per allò de les teranyines no pot assumir, s’estructuren amb criteris econòmics propers al cooperativisme clàssic però no estan per la cantarella de no tenir beneficis per principis ni encara menys ser deficitàries i perdre-hi diners en l’invent i, per tant, es gestionen expressament per tenir beneficis, dels quals en surtin les misses per realitzar bones obres. O sigui, que es tracta d’arrambar a la paperera de la història el concepte carrincló de treballar “sense afany de lucre”, però refiant-se del subsidi per a no fer fallida, per l'objectiu més assenyat de “rendibilitat responsable i sostenible”.

A la meva manera de veure, els cada cop més rigorosos ajustos pressupostaris de les administracions públiques, culpables en bona part del retrocés en la despesa social, obligaran a prendre en consideració iniciatives semblants a l’anglesa. L’únic dubte que se m’acut és quin paper hi podrà jugar el voluntariat tradicional en un experiència empresarial d’aquest tarannà. No crec pas que se’n pugui prescindir d’un actiu que treballa per amor a l’art i que no té preu, per això cada vegada veiem com a les més conegudes ONG els voluntaris han de respectar criteris d’organització jeràrquica, disciplina i professionalitat si volen que l’eficàcia sigui el més reeixida possible. En aquest aspecte de canvi de mentalitat, sempre me'n recordo del cop de timó important que en un moment donat va fer el Comitè d’Empresa de SEAT, desant el posat malcarat, intransigent i demagògic del sindicalisme radical del “todos o ninguno”, pel més pragmàtic de defensar - amb arguments genuïnament capitalistes com productivitat i reducció de costos per aconseguir més marge de benefici -, la conveniència de portar a Martorell un tot terreny lleuger que ha convertit la planta de Catalunya en la més competitiva del grup industrial. En resum: el pecat del capitalisme no són els beneficis, sinó la manera d’obtenir-los i de repartir-los.