LA FALTA D’AUTORITAT MORAL.

- El problema de la nostra classe política i la de molts altres països no és que vagi escassa de líders, sinó que molts dels que aparenten ser-ho s’han petejat el prestigi com a dirigents per manca d’autoritat moral, una condició indispensable per tenir credibilitat. I, per desgràcia, aquesta carència no és una característica només dels polítics, sinó que tampoc bastants dels anomenats dirigents socials i més de la meitat de l’eixam dels manxaires d’opinió, altrament dits “tertulians”, poden vantar-se d’un currículum net, polit i, sobretot, coherent. I sense aquests tres ingredients no es pot anar gaire lluny a la vida, sobre tot quan el camí no està sembrat de flors i violes sinó d’espines a dojo. Quan un dirigent té autoritat moral se’l reconeix com a líder natural i un cop identificat se li fa costat. Quan és a l’inrevés, els dirigents de pacotilla han de recórrer a l’autoritat del bastó o de l’enganyifa del populisme per fer creure a aquells a qui els farsants fan tanta mala astrugància, gràcies a un sisè sentit que fa que se’ls mirin de cua d’ull.

Per aquesta raó els líders amb qui la gent s’hi sent bé són aquells que la gent reconeix perquè “són dels seus”, parlen el seu mateix llenguatge i, la majoria de vegades, porten a l’esquena una motxilla carregada amb les mateixes greuges i desenganys. Però sobretot es fan estimar perquè saben fer-se obeir sense recórrer al suborn més descarat, per exemple en forma de promeses electorals, ni al xantatge emocional de la por. ¿Quina autoritat moral li queda a un aspirant a dirigent esquitxat per taques de corrupció que es noten d’una hora lluny encara que les dissimuli i negui l’evidència? Cap societat pot avançar ni reeixir si no es treu de sobre ràpidament aquest llast de capatassos moralment desacreditats per corruptes o per mentiders. La parròquia o el poble es malfia dels que prediquen una cosa i en fan una altra, però blasma dels que prediquen allò en que no creuen. D’aquí venen les fractures socials tan doloroses en les famílies, en les escoles i fins i tot en les esglésies. La qüestió sempre és la mateixa: s’ha de predicar donant exemple i portant l’honestedat i la coherència intel·lectual  a flor de pell. ¿Com poden, per exemple, demanar al poble sacrificis salarials aquells que tenen la ronyonada ben coberta? ¿Qui es pot creure que no hi ha més remei que retallar en sanitat, serveis socials, educació, pensions quan els que ho afirmen desfalquen i malversen els diners en armes, infraestructures inútils o en rectories que no tenen cap més utilitat que col·locar amics? Tanmateix, ¿com aconseguirem independitzar-nos de l’Estat opressor si els nostres dirigents sobiranistes no han superat les lluites internes per quotes de poder i alguns suspenen massa sovint l’assignatura de l’autoritat moral sent coherents entre el que diuen avui i el que deien ahir? O es fa net del tot, o anem per mal camí.