NO M’AGRADA VIURE EN UN PAIS ON ES CREMIN ELS SÍMBOLS I NO ES RESPECTIN LES INSTITUCIONS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 15 març 2018)

- Que quedi clar de bon principi, perquè no hi hagi malentesos: no m’agrada viure en un país on es cremin banderes cada dos per tres i es faci befa de les institucions; però si algun eixelebrat ho fa, tampoc vull que l’empresonin ni que el castiguin, perquè entenc que tothom té dret a expressar-se com li sembli bé, encara que sigui fent el cafre mentre no prengui mal ningú. Gràcies a Déu, això ho ha deixat claríssim el Tribunal d’Estrasburg que és el màxim oracle en Drets Humans; llàstima que al meu país encara quedin polítics mesells que no s’avenen a despenalitzar com injuries les conyes marineres sobre la Monarquia i companyia. En un país de mentalitat tan estreta, tampoc em fa cap gràcia d’estar-m’hi; però, diguem-ho clar!, com que no em dóna la gana de mudar-me potser el que m’he de plantejar en les properes eleccions es com apartar democràticament de l’escenari polític els carques.

A mi, francament, el que m’abelleix és un país on no es cremi cap símbol ni s’escarneixi cap institució, per la senzilla raó que tothom se’ls estimi, a símbols i institucions Però perquè tothom se’ls senti com a propis, en definitiva caldria que tots plegats es fessin estimar pel què són i pel què representen. Ja sé que les comparacions son odioses, però a vegades no queda cap altre remei que recórrer-hi per entendre bé el sentit exacte de les paraules: vet-aquí que hagués estat impensable, per exemple, que els italians més exaltats - i mira que n’arriben a ser de ximples els nostres cosins germans -, cremessin el retrat del seu cap d’Estat, un home tan popular com el president Pertini sense anar més lluny, en alguna de les infinites manifestacions de protesta que omplien els carrers. En què son diferents, doncs, els exaltats i radicals catalans dels radicals i exaltats italians? Si tots estan tallats pel mateix patró, llavors? Qui sap si la diferència no s’ha de buscar a l’altre cantó: en Pertini s’havia fet estimar com a cap d’Estat bondadós i neutral, mentre que el nostre monarca, tant l’emèrit com el seu hereu, no saberen, no volgueren o no els permeteren ésser empàtics amb tots els ciutadans, inclosos els republicans i els discrepants del govern, per aconseguir fer-se estimar; a part del no tan insignificant detall que en Pertini, tot s’ha de dir, estava legitimat per les urnes i, en canvi, la nostra monarquia en especial es resisteix com gat panxa enlaire a passar la prova del cotó-fluix. Al meu poble diuen que el respecte i l’estimació no s’imposen, és guanyen. I aquesta és la mare dels ous: per això afirmo que voldria viure en un país on no es cremin banderes ni símbols, perquè això significaria que els símbols i les banderes s’haurien guanyar el respecte dels ciutadans..