PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 14 març
2018)
- Això sí que no té volta de fulla i els supersticiosos n’haurien
de prendre bona nota, per estalviar-se una colla d’escagarrinaments
innecessàries. Jo no crec en la predestinació, ni en totes aquestes xorrades
assegurant que el destí cadascú el portem escrit al front, des que sortim de la
panxa de la mare; però respecto que hi hagi qui s’ho empassi de bona fe. En
qualsevol cas, no els hi envejo la seva seguretat en que tot està escrit i és
definitiu, més que res perquè no noto que pensant com pensen visquin tranquils
i confiats, sinó que pel que vaig veient, aquests tan convençuts de que tot
està escrit en el llibre de la vida i que no val la pena d’esforçar-se per
canviar el fat que t’ha tocat, no es pot pas dir que estiguin frescos com una
rosa. Més aviat al contrari: empesten a angoixa i a mil menes de por d’una hora
lluny i no es refien ni de la seva ombra, de tant com temen que allò que “està
escrit” els sorprengui de trascantó. I aquests resguards fan tornes si el
dimarts cau en tretze, quan s’entrebanquen amb un gat negre o si algú vessa la
sal a taula...
En canvi, a mi tant se me’n fot
d’aquestes manies: el que tingui de passar ja m’ho trobaré, però que m’ho passi
més o menys bé no dependrà de ningú més que de les meves relliscades i de la
bondat que faci. És a dir, a diferència dels fatalistes que consideren que tots
naixem amb la bona o mala estrella encastada al front, jo puc permetem el luxe
de pensar que com em vagin les coses a la vida només depèn de mi, i com a màxim
de les meves circumstàncies; però faci les dreceres que faci per sortir-ne el
millor parat possible del trànsit, del que no puc escapar-me és de la mort, la
qual ni jo ni els que diuen que tot està dat i beneit en tenen ni punyetera
idea de quan i com vindrà. Tot just abans d’escriure aquesta reflexió, he vist
des de la finestra del menjador un pelacanyes d’aquests que escorcollen els
contenidors de la brossa, que després de recollir alguna deixalla que deu
pensar l’ajudarà a sobreviure, ha buidat les bosses que no estaven trencades,
les ha plegat meticulosament i se les ha endut. Aquest pobre home m’ha fet recordar
aquell altre que vaig veure ahir recollint de terra burilles i posant-les en
una capsa, suposo que per aprofitar les restes de tabac. Per aquestes persones
com per als massacrats habitants de Síria, sí que la vida cau cada dia en
dimarts i tretze
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada