Follow by Email

diumenge, 11 de març de 2018

PER ENTRETENIR EL NOU COMPAS D’ESPERA EN LA INVESTIDURA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 11 març 2018)

- Entre els jutges enfaristolats i la punyetera CUP, la cosa d’investir un president i, sobretot, tenir govern sòlid i autònom va per llarg, si és que no s’acaben des-empolsegant les urnes, que segons Puigdemont tampoc seria per estripar-se les vestidures. Com que ja n’estic fart de d’aquets joc dels disbarats i suposo que vosaltres també, avui que és diumenge us proposo recordar el tarannà catalanista de començaments de segle passat, a través de dues poesies que avui com ahir encara fan trempar als més freds. Totes dues són d’en Sagarra. La primera, “El cant del poble”, li fou encarregada pel llavors comissari de propaganda de la Generalitat, estem parlant de l’any 1935, el figuerenc Jaume Miravitlles, com a lletra d’un himne de Catalunya alternatiu als Segadors, que a ell personalment no li acabava de fer el pes, per estrenar-lo a l’Olimpiada Popular de Barcelona. Diu així: “Glòria, catalans, cantem! / Cantem amb l’ànima! / un crit i una sola veu: / Visca la pàtria! / La nostra terra es redimida! / El gran moment es arribat! / Fora els ultratges! Lluny la mentida! / Ningú ens prendrà la nostra llibertat! / Joia que ha inflamat el cel, / falç i ginesta! / Voli sobre el front l’estel / de la senyera! / Tenim les venes per estimar-la, / i en la tempesta del combat, / tenim els braços per defensar-la! / Ningú no ens prendrà la nostra llibertat! “
Aquest himne li fou lliurat a Maravitlles amb música del mestre Amadeu Vives.

L’altre poesia és anterior. Sagarra la va escriure l’any 1931, no pas per encàrrec de ningú, en honor del president Macià, al qual respectava molt. Us la reprodueixo sencera perquè potser hi trobareu alguna semblança amb temps actuals:
“En el món hi ha cent mil passions escampades, / en la llum, en el cel, en el cor de tothom, / i aquestes cent mil passions de vegades / agafen un rostre i tenen un nom, / i tenen un riure, i un plor i un somriure, / i un xiscle i un crit, / i cap punyalada les priva de riure, / i no les fa negres la nit. / I aquí a Catalunya, aquestes febroses frisances / es deien només: llibertat. / Quatre barres com quatre esperances / d’un color vermellenc ultratjat. / Ultratjat de molts anys, de tants dies! / pels de fora amb posat de botxins; / ultratjat per les grans covardies / de tots els de dins! / Però arribà l’estrany espectacle / imprevist, rutilant, violent / en que un home tot sol fa un miracle / escull el moment. / És l’instant desitjat de la gràcia / que una mà de blanc enlluernant / dóna el cop decisiu de l’audàcia / que només és possible en un sant. / Que només és possible en la vida / del que porta la sang i l’alè / l'arrogància d’un poble, ferida, / sens perdre la fe. / I aquest home sou vós; n’hi ha molts d’altres / que el gran cop d’audàcia volíem que fos, / i ens mancava la força a nosaltres: / la força és de vós. / L’heu guanyada en els vostres viatges, / en les cadenes, en els ulls rebels; / d’un sol gest heu venjat els ultratges, / d’un sol crit heu encès els estels! / Perquè sou la sagrada follia / i el cel abrandat, estripat, neguitós / i blau, d’una densa blavor d’alegria! / perquè avui Catalunya sou vós! / La d’ahir, sou la pàtria mateixa / amb espines clavades al front, / i sou la d’avui, la que acaba de néixer / amb ales d’arcàngel volant sobre el món. / Per la pàtria ben lliure, que vós heu creada / amb el gest del miracle al•lucinant, / tots els cors catalans amb la sang aturada / tots s’acoblen al vostre voltant. / La joia més viva en el rostre, / esgarrifats, meravellats, / tots som al costat vostre! / Qui se’n recorda dels turments passats? / No ens fa cap por la mort que espia / amb ull covard o amb ull gelós! / Ningú podrà robar-nos l’alegria / perquè creiem amb vós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada