PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 11 març
2018)
- Entre els jutges enfaristolats i la punyetera CUP, la cosa
d’investir un president i, sobretot, tenir govern sòlid i autònom va per llarg,
si és que no s’acaben des-empolsegant les urnes, que segons Puigdemont tampoc
seria per estripar-se les vestidures. Com que ja n’estic fart de d’aquets joc
dels disbarats i suposo que vosaltres també, avui que és diumenge us proposo
recordar el tarannà catalanista de començaments de segle passat, a través de
dues poesies que avui com ahir encara fan trempar als més freds. Totes dues són
d’en Sagarra. La primera, “El cant del poble”, li fou encarregada pel llavors
comissari de propaganda de la Generalitat, estem parlant de l’any 1935, el
figuerenc Jaume Miravitlles, com a lletra d’un himne de Catalunya alternatiu
als Segadors, que a ell personalment no li acabava de fer el pes, per
estrenar-lo a l’Olimpiada Popular de Barcelona. Diu així: “Glòria, catalans,
cantem! / Cantem amb l’ànima! / un crit i una sola veu: / Visca la pàtria! / La
nostra terra es redimida! / El gran moment es arribat! / Fora els ultratges!
Lluny la mentida! / Ningú ens prendrà la nostra llibertat! / Joia que ha
inflamat el cel, / falç i ginesta! / Voli sobre el front l’estel / de la
senyera! / Tenim les venes per estimar-la, / i en la tempesta del combat, /
tenim els braços per defensar-la! / Ningú no ens prendrà la nostra llibertat! “
Aquest himne li fou lliurat a
Maravitlles amb música del mestre Amadeu Vives.
L’altre poesia és anterior. Sagarra la
va escriure l’any 1931, no pas per encàrrec de ningú, en honor del president
Macià, al qual respectava molt. Us la reprodueixo sencera perquè potser hi
trobareu alguna semblança amb temps actuals:
“En el món hi ha cent mil passions
escampades, / en la llum, en el cel, en el cor de tothom, / i aquestes cent mil
passions de vegades / agafen un rostre i tenen un nom, / i tenen un riure, i un
plor i un somriure, / i un xiscle i un crit, / i cap punyalada les priva de
riure, / i no les fa negres la nit. / I aquí a Catalunya, aquestes febroses
frisances / es deien només: llibertat. / Quatre barres com quatre esperances /
d’un color vermellenc ultratjat. / Ultratjat de molts anys, de tants dies! /
pels de fora amb posat de botxins; / ultratjat per les grans covardies / de
tots els de dins! / Però arribà l’estrany espectacle / imprevist, rutilant, violent
/ en que un home tot sol fa un miracle / escull el moment. / És l’instant
desitjat de la gràcia / que una mà de blanc enlluernant / dóna el cop decisiu
de l’audàcia / que només és possible en un sant. / Que només és possible en la
vida / del que porta la sang i l’alè / l'arrogància d’un poble, ferida, / sens
perdre la fe. / I aquest home sou vós; n’hi ha molts d’altres / que el gran cop
d’audàcia volíem que fos, / i ens mancava la força a nosaltres: / la força és
de vós. / L’heu guanyada en els vostres viatges, / en les cadenes, en els ulls
rebels; / d’un sol gest heu venjat els ultratges, / d’un sol crit heu encès els
estels! / Perquè sou la sagrada follia / i el cel abrandat, estripat, neguitós
/ i blau, d’una densa blavor d’alegria! / perquè avui Catalunya sou vós! / La
d’ahir, sou la pàtria mateixa / amb espines clavades al front, / i sou la
d’avui, la que acaba de néixer / amb ales d’arcàngel volant sobre el món. / Per
la pàtria ben lliure, que vós heu creada / amb el gest del miracle al•lucinant,
/ tots els cors catalans amb la sang aturada / tots s’acoblen al vostre
voltant. / La joia més viva en el rostre, / esgarrifats, meravellats, / tots
som al costat vostre! / Qui se’n recorda dels turments passats? / No ens fa cap
por la mort que espia / amb ull covard o amb ull gelós! / Ningú podrà robar-nos
l’alegria / perquè creiem amb vós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada