PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dilluns 12 març 2018)
– Doncs que es confirmarien dites més velles que l’anar a peu, com ara: les
aparences enganyen, no és or tot el que llueix i no et refiïs ni de la camisa
que portes, per no allargar més el repertori de frases fetes. L’últim passerell
arreplegat dient en privat allò que en públic en blasmava amb cara de set
jutges, ha estat el diputat, militant d’ERC i heroi sobiranista Lluís Salvador,
fent barrila amb el batlle de Sant Carles de la Ràpita, també il•lustre
republicà, sobre la millor manera de fer la selecció d’una dona per ocupar la
Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat. En el transcurs d’aquesta conversa
“distesa”, es senten clarament expressions masclistes tan poca-soltes com que
tenir les mamelles més grosses sigui un mèrit per ser consellera. L’autor
d’aquest estirabot ja ha confessat que se’n penedeix d’haver-ho dit i ha
demanat perdó, llàstima que seguidament s’hagi fet la víctima assenyalant els
enemics del sagrat Procés com a culpables d’una filtració interessada. Ai, ai,
ai, que patirem!
A
la meva manera de veure, és evident que qui després de vuit mesos de disposar
d’un material tan sensible s’ha decidit a filtrar-lo a la premsa no és,
precisament, una bona persona, com tampoc ho són aquells per qui treballa ja
que han fet aquesta canallada per treure’n profit polític en esbombar-ho, i
tampoc són millors persones els empresaris periodístics que sent conscients de
les conseqüències malvades optaren pel benefici immediat que dóna publicar
escàndols. Però per miserables que siguin els que violen la intimitat de les
persones, per la qual cosa mereixen un escarment exemplar, no justifica que
siguin unes males bèsties per fer servir una pràctica democràtica vomitiva com
excusa per disculpar que persones en qui la ciutadania confia per aconseguir la
regeneració de la política i de la societat, en la intimitat deixin anar els
seus pitjors instints i parlant amb els amics es permetin bajanades tan grosses
com les que els voltors de torn han enxampat per casualitat buscant una altre
tipus de material; però les rates de claveguera no deixen res per verd si pot
servir per fer mal a tercers, encara que sigui trepitjant-los drets
fonamentals. Tanmateix, repeteixo i remarco: el fet que furgar en la intimitat
de les persones sigui de miserables, un cop ha transcendit el que ha
transcendit, un polític decent no pot pensar que demanant perdó tot queda
resolt. Qui en la intimitat pensa esbiaixat, no es mereix la confiança dels
ciutadans. I encara que jo no sóc dels que creu que a vegades el fi justifica
els mitjans, en aquest cas concret millor que se sàpiga del peu que calça en la
intimitat, un polític de la categoria del senyor Lluís Salvador.
Ara
bé, dit això i prenent el rave per les fulles, potser que reflexionem tots
plegats si allò que barrufem en privat, de portes endins amb els de casa o amb
els amics de confiança, ens faria caure la cara de vergonya si s’arribés a
esbombar i per a tothom esdevinguéssim un llibre obert. Suposo que de gràcia
ens en faria ben poc! Però, ai las!, la solució no passa per reformar
dràsticament el codi penal perquè a qui violi la privacitat dels altres li
caiguin els castics i les multes més severes, sinó que el que cal és que
cadascú es faci un rentat de boca i de cervell amb lleixiu, perquè el que es
digui o es pensi en privat es correspongui amb allò que es predica en públic. I
en tot cas, que abans de tirar la primera pedra, cadascú faci examen de
consciència per veure si està lliure de culpa. I ja que ha sortit la qüestió de
la consciència a la conversa, en Lluís Salvador és amb ella amb qui té de
negociar si n’hi ha prou demanant perdó i que no hi tornarà a fer-ho mai més,
seguint l'exemple de l’ex-monarca, o un polític republicà està obligat, com el
Rei, a fer quelcom més que picar-se el pit en senyal de penediment de cara a la
galeria..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada