Follow by Email

dimarts, 6 de març de 2018

ELEGIA PER A UNA GOSSA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 6 març 2018)

- Una amiga amb qui comparteixo estovalles cada setmana, sopant amb una colla des de fa anys, ahir estava tova. Se li veia d’una hora lluny que no les tenia totes i estava apagada, ella que sempre sol ésser unes castanyoles! A mitja veu m’ho va confessar: se li havia mort “la betty”, una gossa amb qui convisqué quasi disset anys. He observat en diverses ocasions que, en semblants circumstàncies, les persones procuren que no se’ls noti massa la pena que senten per la mort d’un animal de companyia, perquè tenen por que els que no saben què és conviure amb un gos o amb un gat, se’n mofin de la seva pena. ¿Com se li pot explicar a qui mai ha tingut per company un gos, un gat o un ocell, que a vegades a aquestes bèsties només els hi ha faltat parlar? ¿Com s’ho pren una persona que es considera seria, quan algú li confessa que el seu millor confident és una bèstia? En sentit figurat es diu que si les parets parlessin, quants secrets no s’airejarien?

Però les parets ni tenen ulls ni paren l’orella i, tampoc, ningú s’entreté parlant-hi, llevat dels jueus al mur de les lamentacions dels jueus, la paret per antonomàsia. En canvi, no es poden comptar amb els dits de la mà ni amb més que en tinguéssim, els gossos, gats i ocells a qui els seus amos maregen amb confidències. En el fons, es perquè es refien que un animal no els trairà com una persona. I cap dels que els hi descabdella intimitats en té cap dubte que aquelles bèsties entenen de què els parla. El cert és, demostrat, que els gossos endevinen només d’ensumar el seu amo o mestressa de quina lluna està, i a la seva manera li donen suport i empatia. És un fet que hi ha una compenetració sentimental entre les criatures humanes i les criatures irracionals. Però aneu amb compte esbombant-la aquesta veritat segons a quins llocs: encara és perillós esplaiar-se massa sobre una matèria tan delicada, perquè resulta massa fàcil treure’n conclusions equivocades sobre qui confessa el seu dol per la mort d’una bèstia o, simplement, se’n fan acudits i algú, a sobre, s’hi peta de riure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada