Follow by Email

dijous, 8 de març de 2018

LES DONES LLUITEN AVUI EN DEFENSA DE DRETS, NO DE PRIVILEGIS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 8 març 2018)

- La Maria Aurèlia Capmany explicava que les dones d’entre vint i vint-i-cinc anys a les acaballes dels anys trenta, van abandonar com a conseqüència de la guerra civil i la mundial, les seves reivindicacions feministes i deixaren córrer la lluita pels seus drets, conformant-se amb no perdre uns privilegis noucentistes, que la pròpia Capmany enumerava amb sornegueria, en el seu llibre “La dona (1975): “...els privilegis que se succeïen tendint a l’infinit: seure en el tramvia, ocupar una cadira, no anar als enterraments, servir-se primer a taula, plorar quan bé li sembla, mostrar la seva debilitat, la seva indefensió i a vegades la seva ignorància... ” Tot un grapat de renúncies voluntàries de drets que determinarien que predominés el concepte "feminitat” per contrarestar el de “feminisme”, que sonava a més arrauxat. Tenia tota la raó la Capmany, i fins no fa pas gaire semblava que de drets només en teníem els homes i que les dones s’havien de conformar amb viure dels privilegis. De privilegis i no de drets, precisament, tractava aquell “L’etern femení” de la Llucieta Canyà, un autèntic best-seller dels anys cinquanta i, sorprenentment, també recalcava privilegis sobreentesos pel fet d’haver nascut dona, i no parlava de drets, aquell bluf de l’Ester Vilar – “El varon domado” -, que va fer forrolla més pel títol provocador que no pas pel contingut. De drets, en canvi, en reinvidicava sense mossegar-se la llengua Virginia Woolf. La seva novel•la “Tres guinees”, seria recomanable com a lectura acabada la vaga.

La pedra a la sabata del feminisme no és que sovint estigués mal entès per les mateixes dones o que fos poc combatiu, tampoc rau en prioritzar més els privilegis que els drets, sinó en que una majoria de dones del món no podien, ni poden, aspirar als privilegis carrinclons amb que es conformaven les dones burgeses o les emancipades que exercien professions lliberals; el problema del moviment feminista eren les dones obreres que ni ensumaven els drets i quasi s’havien d’oblidar dels privilegis, en benefici de les reconsagrades obligacions de gènere: anar al rengle i fer la feina de la llar. Les defensores dels privilegis es podien permetre el luxe de llogar una dona de fer feines o una minyona per passar de la llar, ja que era impensable que la seva parella s’arremangués per repartir-se entre tots dos la feina de casa, renunciant l’home al seu privilegi de repanxolar-se davant la tele, esperant que la taula estigués parada, o fent temps prenent-se una cervesa amb els amics, un cop acabada la jornada laboral.

Avui les líders del moviment feminista diuen que les dones han d’omplir els carrers i les places per palesar que amb privilegis no en tenen prou i que el què reclamen són drets, el principal de tots el dret a gaudir dels mateixos drets que els homes i que a igualtat de condicions laborals tinguin dret al mateix reconeixement salarial i professional. Les dones surten al carrer avui per renunciar a la condició de “diferents” amb privilegis i reivindicar la de “iguals” amb drets. Esclar que s’ha avançat molt des d’aquell temps no tan reculat en que una llicenciada en medicina no podia fer les pràctiques en el Clínic perquè ningú no havia previst que una dona hi tenia de fer guàrdies, però encara queda molt de camp per córrer mentre el subconscient masculí pensi en clau masclista del segle passat, que “dones i gats a casa, homes i gossos al carrer”. Potser sí que a la dona se la nota més en llocs de responsabilitat, però no es pot negar que la majoria estan acorralades pels respectius establishments administratius, corporatius, acadèmics o empresarials cap a les responsabilitats menys remunerades i menys brillants, en el fons, i això encara és més lamentable, per la por dels homes que controlen aquests establishments de fer el ridícul si s’accepta la competència de la dona.

Tanmateix, no es pot amagar que hi ha una bossa important de dones – les menys independents econòmicament, les esclafades per l’economia submergida -, que tenen tan pocs privilegis, que somniar amb drets seria massa. Està molt bé, com a reclam de la vaga, que avui qui ha de canviar els bolquers dels nens, cuidar dels avis impossibilitats o cuinar siguin els homes, però no sé si es prou afortunada la frase, ja que implícitament situa el feminisme en el marc d’on vol fugir: el paper d’àngel de la llar. A la meva manera de veure, s’hauria de tocar de peus a terra i reivindicar que, per començar, homes i dones compartim sense fer-nos trampes al solitari, com un autèntic equip, les obligacions domèstiques i que l’accés a les feines professionals o institucionals de més responsabilitat i millor pagades estigui garantit sense quotes absurdes per raó de gènere ni discriminacions positives, que tinguin les oportunitats millors sempre els candidats més ben preparats. Amigues del blog, perdoneu que avui m’hagi allargat, però el tema s’ho mereixia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada