Follow by Email

diumenge, 18 de març de 2018

TOTS VOLEN REVISCOLAR EL SISTEMA DE PENSIONS I ENTRE TOTS POTSER L’OFEGARAN (i 2ª part).


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 18 març 2018)

- El president Rajoy, arraconat a les cordes per la pressió ben organitzada al carrer pels jubilats indignats, en seu parla-mentària va intentar sortir-se’n de les crítiques traient-se de la màniga una carta marcada d’oportunisme, que va jugar com si fos un as: retocar les pensions mínimes (sense mullar-se massa amb detalls ni terminis) i millorar la base reguladora de les pensions de viudetat. L’aposta no li va sortir bé, entre d’altres raons perquè se li va veure la de sota però, sobretot, pel descarat xantatge implícit en la proposta: que li servís de calçador per aprovar els pressupostos que li salvessin la legislatura. Ara bé, deixant de banda la burda martingala, el senyor Rajoy i tots els seus escolans, si realment volen apedaçar en serio el llençol de les pensions, han de començar per distingir, sense cap mena de dubte ni de reserva, entre pensions contributives – incloses les de viudetat -, i la resta de no contributives – inclosos els complements a mínims -, deixant clar que les misses per a les contributives han de sortir de les cotitzacions i si aquestes no fossin suficients en un moment donat, tibar del fons de reserva i si tampoc n’hi hagués prou, mitjançant un crèdit extraordinari sense agafar-s’ho per costum; mentre que tot l’altre paquet de les no contributives ha de dependre exclusivament dels impostos, i en cap cas recórrer al fons de reserva . Fet aquest aclariment indispensable per centrar la qüestió tocant de peus a terra i no fer-se trampes al solitari, hauria de quedar palès per a l’executiu del PP i pels que li vinguin al darrera, que les contributives són les úniques pensions que tenen un dret adquirit a mantenir el poder adquisitiu, incrementant-les anualment en base a l’IPC.

Aquest compromís entre treballadors i Estat fou conseqüència directa de l’obligació solemne per Llei que treballadors i patronals ingressessin, únicament a la caixa de la Seguretat Social, cotitzacions que tècnicament tenien la consideració de “salari diferit”, ja que no es “tocaven” mensualment a la nòmina, sinó que es reservaven per pagar les pensions en curs, ingressant al sac de reserva l’excedent entre ingressos per cotitzacions i pagaments per pensions. Tinguem en compte, però, que aquest fons de reserva el va formalitzar el govern Aznar l’any 1995, tot i que d’excedents se n’havien general – i de molt més importants que no pas avui  -, des de 1965, quan el sistema de Seguretat Social va entrar en vigor, excedents que varen servir per pagar vés a saber quants capritxos i forats pressupostaris, que no tenien res a veure amb les pensions. Amb què es varen petejar, doncs, els governants aquells excedents? No em consta que cap Sindicat ni partit polític, durant la transició, se’n preocupes; suposo que tenien tanta feina reclamant la devolució dels seus patrimonis confiscats després de la guerra , que no els hi quedava temps per ocupar-se del patrimoni dels pensionistes.

A la meva manera de veure, doncs, posar en solfa el sistema de pensions requereix un consens general, ja que per molt que fanfarronegi l’impresentable Rajoy que mentre ell remeni les cireres les pensions estan assegurades, aquesta promesa és tan falsa i populista que posa en relleu la poca-vergonya d’un polític a qui no li queda ni un bocí d’home d’Estat i en canvi, per desgràcia, li’n sobra d’escalfabraguetes. Aquesta reforma, com a base de partida, hauria de contemplar tres punts essencials, que són del més pur sentit comú:
a)- Totes les pensions contributives haurien de mantenir el poder adquisitiu automàticament, sense haver de mendicar aquest dret cada any.
b)- Les pensions no contributives haurien de permetre viure a totes les persones titulars amb dignitat, i s’haurien de fer mans i mànigues per proveir-les mitjançant els pressupostos generals de l’Estat, via política fiscal eficaç i equitativa.
c)- En quan a les pensions de viudetat, s’hauria de distingir entre si el beneficiari acredita o no pensió pròpia. En el primer supòsit, la pensió de viudetat hauria d’equivaldre, per exemple, al 60% de la del cònjuge; en el segon cas, en que no es depengués només que d’ella, com a mínim seria més just que representessin el 75% . Però en ambdós casos, repeteixo que en tractar-se de pensions contributives, s’actualitzarien anualment en funció de l’IPC.
Finalment, en el marc d’aquest consens s’haurien de prendre sense tardança ni recança disposicions per garantir la plena sostenibilitat del sistema, en base a:
- augmentar els ingressos per cotitzacions, rebaixar l’atur, revisar les polítiques salarials retallades des de la Reforma Laboral, en base a facilitar a les empreses l’increment de la productivitat prioritzant la investigació en I+D, la modernització dels mitjans de producció, l’accés a línies de crèdit amb criteris de suport a l’activitat productiva i expansió comercial i no exclusivament usurers.
- reduir dràsticament les despeses improductives de l’Estat en tots els departaments administratius, inclosa la duplicitat de funcions i d’organismes i limitant a estrictes criteris d’eficàcia l’existència de càrrecs de confiança remunerats.
-perseguir a mata-degolla el frau fiscal, l’economia submergida, la corrupció, l’especulació i el tràfec d’influències, procurant que en tots els casos de frau o de corrupció es prioritzi abans que la condemna la recuperació al cent per cent de la totalitat dels capitals estafats, sense contemplacions ni deixant eternitzar els procediments judicials permetent que els presumptes culpables i els seus consellers legals abusin de les garanties processals.
Què, quan ens hi posem?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada