Follow by Email

divendres, 16 de març de 2018

TOTS VOLEN REVISCOLAR EL SISTEMA DE PENSIONS I ENTRE TOTS POTSER L’OFEGARAN (1ª part).-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 16 març 2018)

- Ara els hi ha vingut la pressa, tant als que els darrers anys feien veure que governaven com als que miraven volar mosques, des de les bancades de l’oposició. Però ara sí, quan han vist els carrers envaïts pels crits i retrets d’uns pensionistes farts de pagar els plats trencats per la crisi i per la corrupció, s’han adonat que potser sí n’han fet un gra massa, no fent res. Durant els darrers deu anys, els pensionistes han hagut d’entomar, si us plau per força, la congelació de la seva paga; el copagament farmacèutic i l’escapçada de la llista de medicaments autoritzats alguns dels més cars, destinats sobretot a ajudar a vegetar malalts crònics; els constants ajustos pressupostaris de la sanitat pública, que obliguen a recórrer a la privada o a saturar les urgències hospitalàries, per evitar llistes d’espera inexplicables en especialitats; l’augment brutal del preu de consums bàsics - aigua, gas i electricitat -, inflat amb impostos i taxes per eixugar dèficits deguts a la mala gestió de Consells d’Administració farcits d’ex-alts càrrecs beneficiaris de les portes giratòries ... I no segueixo, per a no fer-me mala sang.

Fa anys que el Pacte de Toledo s’havia proposat redreçar la deriva del sistema públic de pensions mitjançant el consens, amb el propòsit d’actuar responsablement, tocant de peus a terra i sense fer volar coloms; llàstima que aquell miratge de política d’Estat va durar de Nadal a sant Esteve perquè – i això que diré està escrit a la història, encara que no agradi a alguns que se’ls hi retregui - els socialistes d’en Zapatero se’l varen carregar, el Pacte, congelant pel broc gros les pensions i els populars d’en Rajoy el van acabar de desguitarrar del tot, tirant de beta com si les reserves del sac no s’haguessin d’acabar mai, i ho varen dissimular gràcies a que l’IPC fregava mínims històrics. Però quan la carestia de la vida s’ha desbocat i al sac ja no hi queden ni les engrunes, correm-hi tots que perillen els vots dels avis!

En Rajoy, fidel a la seva característica gansoneria tira milles – qui dies passa. anys empeny -, desenganyà ahir al Congrés els que malden per recuperar el poder adquisitiu de les pensions, però els enlluernà mig prometent retocar una mica les mínimes i, potser, si està de bona lluna, millorarà el barem de càlcul de la pensió de viudetat. Fet i comptat, però, no n’espereu pas gran cosa: misèria i companyia, encara que a la viduïtat se li reconegui un 60% enlloc d’un 52% de la pensió del cònjuge. La xocolata del lloro. Pur populisme de cara a la galeria i amb l’afegitó de fer xantatge als diputats mig amics, perquè li aprovin els pressupostos.
(continuarà la reflexió el proper diumenge)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada