PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 16 març
2018)
- Ara els hi ha vingut la
pressa, tant als que els darrers anys feien veure que governaven com als que
miraven volar mosques, des de les bancades de l’oposició. Però ara sí, quan han
vist els carrers envaïts pels crits i retrets d’uns pensionistes farts de pagar
els plats trencats per la crisi i per la corrupció, s’han adonat que potser sí
n’han fet un gra massa, no fent res. Durant els darrers deu anys, els
pensionistes han hagut d’entomar, si us plau per força, la congelació de la
seva paga; el copagament farmacèutic i l’escapçada de la llista de medicaments
autoritzats alguns dels més cars, destinats sobretot a ajudar a vegetar malalts
crònics; els constants ajustos pressupostaris de la sanitat pública, que
obliguen a recórrer a la privada o a saturar les urgències hospitalàries, per
evitar llistes d’espera inexplicables en especialitats; l’augment brutal del
preu de consums bàsics - aigua, gas i electricitat -, inflat amb impostos i
taxes per eixugar dèficits deguts a la mala gestió de Consells d’Administració
farcits d’ex-alts càrrecs beneficiaris de les portes giratòries ... I no segueixo,
per a no fer-me mala sang.
Fa anys que el Pacte de Toledo s’havia
proposat redreçar la deriva del sistema públic de pensions mitjançant el
consens, amb el propòsit d’actuar responsablement, tocant de peus a terra i
sense fer volar coloms; llàstima que aquell miratge de política d’Estat va
durar de Nadal a sant Esteve perquè – i això que diré està escrit a la
història, encara que no agradi a alguns que se’ls hi retregui - els socialistes
d’en Zapatero se’l varen carregar, el Pacte, congelant pel broc gros les
pensions i els populars d’en Rajoy el van acabar de desguitarrar del tot, tirant
de beta com si les reserves del sac no s’haguessin d’acabar mai, i ho varen
dissimular gràcies a que l’IPC fregava mínims històrics. Però quan la carestia
de la vida s’ha desbocat i al sac ja no hi queden ni les engrunes, correm-hi
tots que perillen els vots dels avis!
En Rajoy, fidel a la seva característica
gansoneria tira milles – qui dies passa. anys empeny -, desenganyà ahir al
Congrés els que malden per recuperar el poder adquisitiu de les pensions, però
els enlluernà mig prometent retocar una mica les mínimes i, potser, si està de
bona lluna, millorarà el barem de càlcul de la pensió de viudetat. Fet i
comptat, però, no n’espereu pas gran cosa: misèria i companyia, encara que a la
viduïtat se li reconegui un 60% enlloc d’un 52% de la pensió del cònjuge. La
xocolata del lloro. Pur populisme de cara a la galeria i amb l’afegitó de fer
xantatge als diputats mig amics, perquè li aprovin els pressupostos.
(continuarà la reflexió el proper
diumenge)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada