NO SEMPRE ES TRACTA DE VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 21 març 2018)

- No sempre que un home mata a una dona - o viceversa, encara que no se’n parli tant -, estem davant d’un episodi de violència de gènere, en el sentit més estricte del concepte. És una idea que em volta pel cap des de fa temps i que avui, si m’ho permeteu, us proposo que reflexionem tranquil•lament, plegats. Sóc conscient que es tracta d’un tema delicat, però em sembla que val la pena de pensar-hi una mica perquè qui sap si algunes vegades no ens precipitem, entafonant al sac de la violència de gènere autèntics drames domèstics que potser mereixerien un qualificatiu més ponderat, afinat i escatit. Per exemple, no fa gaire vaig llegir als papers el cas d’una parella d’ancians que l’home va matar primer la seva dona impossibilitada i després es va llevar la vida ell, succés que va anar a parar al piló del greix de la violència masclista. Per què seria que aquesta classificació em grinyolava? Vés a saber si perquè les coses no sempre són tan simples com sembla i la pressa interessada per engreixar determinades estadístiques pot enganyar, fent-nos passar bou per bèstia grossa. Em costa de creure, seguint amb els exemples, que algú consideri violència de gènere la mort a ganivetades d’una dona de Berga, aquesta setmana, en mans del seu fill malalt mental. A la meva manera de veure, hi ha alguna diferència entre aquest crim i el dels avis que abans comentava, i d’altres de similars, al comès per algú que mata la seva parella “ porque era mia”.

Si esporguéssim, doncs, sense prejudicis ni apriorismes una mica les circumstàncies que envolten algunes morts etiquetades com violència de gènere, possiblement hi descobriríem evidències o almenys indicis de situacions domèstiques que estaven al límit de la resistència humana, en la gestió de les quals els afectats arribaren a sentir-se tan sols i desvalguts en un moment donat, que van fer un disbarat que ningú després confessava no saber com explicar-se'l, perquè no hi havia antecedents ni pistes de mal rotllo entre la parella. Però la soledat afegida a un sentiment d’impotència són males conselleres. Inclús sota la seva influència, és possible que hi hagi persones que no matin sinó que, simplement, “es deixen morir” en un racó de casa, sense fer soroll ni cridar l’atenció; però en altres casos la desesperació pot ésser tan angoixant que sense premeditació ni odi, vés a saber si inclús per amor, acaben en drama.