QUIN NOM LI POSAREM?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 9 març 2018)

– Això de posar nom a un nadó a vegades no és tan senzill com sembla que hauria de ser, malgrat avui ja no acabin renyint per aquesta qüestió els avis respectius. Avui normalment es deixa fer als pares, com ha de ser, i la parentela no s’hi fica pel mig per por de sortir-ne escaldat, però principalment perquè la tria del nom ja ha superat amb escreix el repertori del santoral i el dels compromisos familiars, de manera que la recerca abasta espais sorprenents des del mitològic fins el mediàtic o el literari. Per tant, àvies i tietes hi tenen poques cireres a remenar en aquesta cuina, resignant-se a pair el nom dels futurs néts o nebots amb cara de pòquer, si no els hi fa el pes. En qualsevol cas, s’ha de dir a favor dels pares, que trien noms originals a vegades tirant a exòtics, no per ganes de fastiguejar ningú sinó perquè estan convençuts que el nom imprimeix caràcter i el seus fills volen que en tinguin des de les beceroles. Quan he escrit que no era tan senzill això d’escollir nom, em referia a que la mare inclús abans que se li noti panxeta, ja barrina com li dirà a la criatura i anota en una llibreta aquells que li criden l’atenció, repetint-los en veu alta quan està sola, per provar quin li sona millor. Tampoc el pare bada caçant papallones, i malgrat ho dissimula també té decidit “in pectore” el nom que li agradaria posar-li si pot convèncer la seva dona.

En temps reculats, la decisió es deixava si us plau per força en mans dels padrins, els quals si bé procuraven avenir-se amb els pares, massa vegades no es tenia la festa en pau perquè s'emmarranaven a posar-li al nadó el seu propi nom o el d’algun avantpassat, sense pensar si li esqueia o no. No vull retreure alguns noms arnats que a tots us venen a la memòria, que la pobre criatura havia d’arrossegar tota la vida volgués o no. En temps de la república se’n varen posar alguns d’èpics i contundentment anticlericals, com de guerra; en canvi els noms d’avui en dia fan més goig i perfum, que voleu que us digui! I és que la moda es decanta més per la vessant poètica i dolça; n’hi ha alguns que, francament, són tot un poema. Qui sap si perquè el santoral ja no és l’únic proveïdor, això de celebrar “el sant” ha quedat un xic carrincló i el jovent es decanta més per festejar l’aniversari. Vet-aquí, però, que no em semblaria mala idea la que un dia va exposar en Pla, amb la seva sornegueria característica:: com que molts pares no bategen els fills amb l’excusa que si volen ja ho faran ells mateixos quan siguin grans, amb el nom s’hauria de fer el mateix. Que tirin amb un de provisional de moment i, més tard, ja triaran el que els convingui per sempre. I és que la vida ja es prou fotuda perquè, a sobre, s’hagi d’arrossegar com un càstig un nom florit.