QUE CONY S’EMPATOLLA EL GOVERNADOR DEL BANC D’ESPANYA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 5 març 2018)

– En plena protesta dels pensionistes perquè se’ls hi ha congelat el poder adquisitiu d’una pensió guanyada a base de cotitzacions obligatòries, el panxacontent governador del Banc d’Espanya s’ha depenjat amb el ciri trencat que els jubilats propietaris de la casa on viuen no es poden queixar del que cobren perquè la pensió afegida al que s’estalvien de lloguer dóna per viure i molt més, ja que no és igual pagar 600 o 700 euros de lloguer que encara no 100 de quota comunitària. ¿Que s’ha venut l’enteniment aquest funcionari que ingressa cada mes l’equivalent al que cobren de mitjana vint pensionistes? Si no és que quan va fer aquestes declaracions s’acabava de fumar un porro, no es pot entendre una bestiesa tan gruixuda com aquesta.

Només ens faltava aquesta als jubilats, prou enrabiats perquè el govern incompleix descaradament el contracte implícit entre l’Estat i els treballadors afiliats a la Seguretat Social, en el sentit que a canvi de les seves cotitzacions obligatòries al sistema tindríem dret, quan ens retiréssim, a rebre una pensió proporcional als anys de afiliació, la qual mantindria el poder adquisitiu apujant-la en el mateix percentatge que l’IPC. Que un sòmines, que amb la pensió mensual d’un jubilat no en té ni per passar un dia, tingui la barra d’insinuar que afegint al poder adquisitiu de la pensió el valor de la residència habitual, comprada després de pagar una hipoteca durant vint o trenta anys, trinco-trinco, suant la cansalada i fent equilibris, és de miserables. Qualsevol dia aquest oracle de merda dirà que a la pensió se li han de sumar els estalvis guardats a la faixa per si de cas un mal de ventre.

Tots aquests polítics bocamolls i alts càrrecs, que no han estat capaços de prendre les decisions que tocaven quan s’havien de prendre, es mereixen ser inhabilitats de per vida per remenar les cireres de tots, amb la pena accessòria de tenir com únic ingrés durant una bona temporada l’import d’una pensió pública mitjana. Potser sabent el pa que s’hi dóna, deixarien de dir bajanades i es podria començar a parlar en serio de com assegurar les pensions d’avui i les de demà, prioritzant el benestar de les persones grans a d’altres despeses públiques inútils, prescindibles i retallables. I si no s’hi veuen en cor de fer-ho, potser els jubilats podem dóna’ls-hi quatre idees per fer net de tanta corrupció i defraudació fiscal.