Després dels lamentables i imprevistos
esdeveniments d’avui al Parlament de Catalunya i, sobretot, després
d’esbombar-se oficialment les desavinences entre JxC i ERC que afebleixen el
moviment independentista amb conseqüències imprevisibles, estic trist i decebut
i, francament, no em queda delit per reflexionar sobre aquesta olla de grills.
Els darrers deu dies ja ho he fet a bastament i lamento que allò que temia
comença a passar, però no em vanto ni m’alegro d’haver encertat el pronòstic.
Seria hipòcrita i incòmode per mi que anés reflexionant sobre qüestions socials
interessants, com la d'avui glosant la força de voluntat, però alienes a
l’actualitat política. Sé que si ho fes, hi patiria perquè per molt objectiu
que volgués ésser no ho aconseguiria, ja que l’ambient està massa crispat i no
tinc edat ni ganes de perdre amistats dient les “meves” veritats. Ja sabeu que
sempre he defensat que la democràcia consisteix en que tothom pugui expressar
el seus punts de vista amb serenitat d'esperit, però sense mossegar-se la
llengua per auto-censurar-se. Quan la crisi política s’hagi resolt, tinguem
govern i president, els presos polítics estiguin al carrer i s’hagi restituït
plenament l’autogovern de Catalunya segrestat per l’aplicació de l’article 155,
podré tornar a reflexionar amb normalitat sense que se m’alteri el pols i la
pressió se’m dispari. Com ha dit el president Torrent respecte de la
investidura, "ajorno" la publicació de noves reflexions, però no
"suspenc" el Blog. Espero que sigui per poc temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada