FOBIA A TOT EL QUE TUFEGI A PELACANYES O A POCA-ROBA.

FOBIA A TOT EL QUE TUFEGI A PELACANYES O A POCA-ROBA.- Els que es consideren entesos en sociologia s’han abonat darrerament a un neologisme – Aporofobia -, que descriu i defineix la por, rebuig o aversió a la pobresa en general i als pelacanyes i poca-roba sense sostre, immigrants sense papers o captaires, en particular. Precisament, un grup de sense sostre, suposo que interessadament assessorats, varen promoure una campanya des de la xarxa perquè la Real Acadèmia de la Llengua incorporés aquesta paraula estrambòtica al diccionari oficial, cosa que ja s’ha aconseguit des de fa poc afegint la paraulota a la versió on line de la bíblia de la RAE. Tanmateix, el passat setembre el Congrés de Diputats va aprovar una moció que demanava la inclusió de l’aporofovia al Codi Penal, com agreujant. I per si no n’hi hagués prou d'apologia del mot, una fundació privada patrocinada per l’agència Efe i el BBVA ha elegit aquesta expressió com a “paraula de l’any 2017”. Aquesta fundació – Fundéu -, que potser no té gaire feina i es pot dedicar a pentinar gats, l’any 2013 va elegir paraula de l’any a “escrache”, el 2014 a “selfi”, el 2015 a “refugiat” i el 2016 a “populisme”. Perdoneu que no plori de sentiment...

Aquella recargolada pregunta que Petroni es fa al Satyricon: “de què serveixen les lleis, si qui mana és el diner?”, ve com anell al dit quan totes les televisions del país et passen per davant del nas, per veure si comences l’any posant-te de mala llet, la brutal pèrdua de poder adquisitiu de les famílies en els darrers deu anys de crisi, comparant-la amb l’evidència que la majoria que forma part de l’establishment no productiu s’han embutxacat una bona picossada a costa dels beneficis de l’especulació, de la trafica d’influències o de la corrupció, la qual cosa abona i justifica el malestar dels defenestrats d’una còmoda classe mitja que tenia dipositada la fe en l’estalvi i el treball honrat com a eina per assegurar-se el futur. Vet-aquí, però, que les guardioles familiars estan cada dia més escurades, a un pas de la fallida, i com que cada dia més treballadors honrats en actiu o jubilats han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. Ningú vol ser pobre, perquè la pobresa espanta, però cada dia s’engreixa el cens dels pelacanyes a la força i, sobretot, dels que fan equilibris per no acabar convertits en uns poca-roba. Potser caldrà reflexionar quan ens fem els distrets davant d’un captaire, que demà ens podem trobar com ell per molta aporofobia que avui ens impedeixi considerar-lo una persona com qualsevol altre, que mereix que ens el mirem perquè els pelacanyes ni es mengen ningú ni encomanen la seva desgràcia per contacte.