FORÇA DE VOLUNTAT.

- No sé si passava igual a tots els de la meva generació, però jo confesso que vaig pujar a base d’oli de fetge de bacallà, llesques de pa amb vi i sucre, algun calbot i molta força de voluntat. Això de tenir força de voluntat sempre que es tenia mandra o que es feia el ronsa perquè no venia de gust fer el que t’havien manat, era la cantarella que m’havia d’escoltar a casa, a l’escola o, de més gran, quan vaig posar-me a treballar prematurament, per contribuir a l’economia domèstica de postguerra. El cas és que pels avis, pels pares, pels mestres i pel patró, tot a la vida semblava dependre de tenir o no tenir força de voluntat, que no s’ha de confondre amb fer res per força. Tenir força de voluntat, tal com ells ho veien significava esforçar-se, ja que quan quelcom es desitja de veritat i es posen els cinc sentits per aconseguir-ho, no hi ha res impossible. Ara trobo que el jovent és menys tossut, però en canvi més mesell. Potser es deu a que la força de voluntat ha caigut en desús, i el personal es refia més dels “estimulants” que hi ha al mercat per posar-se en forma ràpidament, quan s’està fluix o desganat. Però si bé és cert que amb aquests estímuls artificials, en els que intervé més la química que no pas l’esperit de superació i el suc de canell, la moral i l’eufòria es revifen, desgraciadament l’esparpell dura el que dura: sovint amb prou feines per sortir del pas. Tanmateix, quan la força de voluntat es cotitzava a l’alça, perquè era l’únic recurs a l’abast per recuperar l’optimisme i la confiança en sortir-te’n per tu mateix de qualsevol atzucac, potser els efectes tardaven més a notar-se però la revifalla no era flor d’un dia sinó persistent, perquè la força de voluntat no estimulava les neurones i el sistema nerviós, sinó l’autoestima, la bona consciència i l’estat d’ànim positiu.

Quan jo era petit, repeteixo, si algú no se’n sortia en els estudis, a la feina o amb els negocis, havia d’escoltar que no tenia força de voluntat. Fins i tot per trobar parella feia falta tenir-ne, ja que sovint per aconseguir un somrís còmplice que respongués a la teva picada d’ullet a la noia que t’agradava, calia rondar-la amb perseverança i sense donar-se mai per vençut, procurant no fer-se pesat perquè massa força de voluntat a vegades enfarfega. I no parlem de la que feia falta per apuntalar la vida matrimonial i no partir peres a les primeres de canvi, com passa avui. A la meva manera de veure, doncs, si la força de voluntat ha perdut adeptes és per la senzilla raó que practicar-la requereix sacrificis i renuncies a dojo, per exemple amorrar-se de colzes a la taula a estudiar per aprovar un examen, enlloc d’anar-se’n de farra. La vida n’està farcida de situacions que sense una força de voluntat a prova de bombes, es faria molt i molt difícil per no dir impossible tirar endavant. Tanmateix, els pobles i les empreses que no tenen dirigents amb força de voluntat, molts dels seus projectes i negocis acaben a can Pistraus. Enyorar aquella força de voluntat de temps reculats pot semblar una carrinclonada, al costat del grapat d’estímuls disponibles, capaços de fer miracles per estalviar-te esforços; però jo penso que quan tots els ous es posàvem al cistell de la força de voluntat, els petits triomfs de cada dia deixaven sabor de mel als llavis, mentre que avui, tot i guanyar sense suar gaire, queda a la boca un cert regust de fel, que s’accentua a mesura que l’estímul deixa de fer efecte.