Follow by Email

diumenge, 28 de gener de 2018

DEIXEM-NOS DE PUNYETES TOTS PLEGATS I ANEM PER FEINA!.-

Si uns i altres – independentistes i govern de l’Estat -, fossin pràctics i toquessin de peus a terra, aprofitarien l’escenari en que es troba el conflicte de l’Estat amb Catalunya, després de l’inesperat pronunciament del Constitucional, per posar el comptador a zero, deixar-se de punyetes i anar per feina, que cadascú en té molta d’endarrerida, inclosos esguerros socials per apedaçar i plats trencats per reemplaçar a l’aparador. A la meva manera de veure caldria que ambdues parts es moguessin de les seves posicions intransigents i forassenyades:
PER PART DEL GOVERN .- Reconèixer que a la societat catalana, per molt que els pesi, hi ha un sentiment independentista - no majoritari de moment, però molt important i digne de respecte -, que no poden ignorar, castigar ni martiritzar a pessics esperant que els que se'n senten de bona fe no s’hi tornin. I, sobretot, admetre que si l’ànsia de secessió ha arribat tant lluny, en tenen tota la culpa els successius governs de l’Estat que han fet escarni i s’han pixat literalment, en l’autogovern català negant el fet diferencial d’una nació amb llengua, cultura i drets històrics propis, barrejant-la amb un grapat d’autonomies artificials, creades del no res precisament per rebaixar les pretensions catalanes de tenir un tracte bilateral amb l’Estat i un finançament que no els escanyés. Tant els socialistes, primer, com els populars després, van inflar el sentiment sobiranista com a reacció lògica dels catalans a cadascun dels pals a les rodes que se’ls hi van posar en forma d’incompliments pressupostaris flagrants, menystenint propostes d’inversió prioritàries, sabotejant la immersió lingüística i consentint expressament greuges sentimentals i econòmics, un darrera l’altre. Posar a zero el comptador, suposaria comprometre’s a respectar íntegrament les competències estatutàries; no recórrer als tribunals allò que correspon resoldre’s políticament; acceptar que els partits independentistes, mentre respectin la Constitució, tenen tot el dret a treballar per aconseguir la independència; renunciar a la guerra bruta per afeblir el sobiranisme, assumint que la millor manera de rebaixar el risc de secessió és fomentant un encaix amable amb l’Estat, enlloc d’un enfrontament continu i normalitzant l’exercici del dret a decidir. D’altra banda, ordenant a la Fiscalia que depèn de l'executiu, que deixi córrer la Causa General contra Catalunya perquè respon més a interessos polítics que als de la Justícia, i abolir la presó preventiva per a presos polítics, deixant anar els engarjolats perquè la Fiscalia s’hi oposa a deixar-los lliures. Si davant del govern hi hagués un estadista crec que tindria esperances de començar de zero, amb en Rajoy i la Soraya pel mig sóc pessimista que ens en sortim de l’atzucac.

PER PART DE L’INDEPENDENTISME.- Abans de res, crec que ens hauríem de respondre sincerament una pregunta: si a les darreres eleccions els resultats obtinguts pels dos principals partits independentistes - ERC i JxC – hagués estat a la inversa, avui no estaríem discutint la forma d’investir president a l’Oriol enlloc de a Puigdemont? No vull dir que no ens trobéssim amb una situació políticament tan surrealista com l’actual, però potser l’independentisme s’hagués estalviat la Intransigència que ara l’enverina i que dóna lloc a declaracions i passos al costat, en els quals s’endevina entre línies crispació i fatiga. També entre els votants del sobiranisme, calents després de la repressió de l’1-0 i sota els efectes emotius de la intervenció i destitució del govern de Catalunya, via 155, fa dies que ronda el desig que això s’acabi quan més aviat millor, i es comença a veure Puigdemont més com un problema que no pas com una solució. Pocs ho confessaran, però molts ho pensen. A mi m’agrada Joan Tardà perquè de tant en tant surt del guió i diu allò que pensa sense embuts, perquè “algú ho ha de dir”. I encara que a les poques hores d’aquell: “Puigdemont no és indispensable, perquè ningú es insubstituïble”, l’hagi retocat una mica de cara a la galeria, la veritat és que és una opinió bastant compartida. Per tant, a la meva manera de veure, JxC hauria d’apostar per una solució realista com li ha reclamat gent propera, partint de la base que els resultats electorals són els que són i el suport social a una secessió ipso facto és insuficient per fer bullir l’olla. Quina seria, doncs, una bona solució? Al meu entendre passa per la renuncia a l’acta per part de tots els diputats exiliats a Bèlgica, inclòs Puigdemont, i que es proposi un altre candidat a president. Si voleu que em mulli més, crec que em decantaria tal com estan les coses per l’Oriol Junqueras, ja que JxC la trobo molt fràgil com a partit post-eleccions, condicionada pel carisma personal d’un home i vista de cua d’ull pels successors naturals dels antics convergents, molts dels quals ja comencen a penedir-se d’haver-se rendit a una CUP que, a part de carregar-se un president tan legítim com Puigdemont, va arrossegar el procés pel camí del pedregar. I d’aquests errors polítics, algun dia des de dintre el sobiranisme se n’haurà de fer examen de consciència i potser fins i tot demanar perdó. En resum: si no es fa aquest pas enrere, encetarem una legislatura incerta, desassossegada, plena d’entorpiments legals, amb diputats i polítics imputats, i mantenint un pols amb l’Estat que pot fer l’atmosfera política i social irrespirable pels que de la política no en vivim, sinó que només la suportem estoicament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada