Si uns i altres – independentistes i govern de
l’Estat -, fossin pràctics i toquessin de peus a terra, aprofitarien l’escenari
en que es troba el conflicte de l’Estat amb Catalunya, després de l’inesperat
pronunciament del Constitucional, per posar el comptador a zero, deixar-se de
punyetes i anar per feina, que cadascú en té molta d’endarrerida, inclosos
esguerros socials per apedaçar i plats trencats per reemplaçar a l’aparador. A
la meva manera de veure caldria que ambdues parts es moguessin de les seves
posicions intransigents i forassenyades:
PER PART DEL GOVERN .-
Reconèixer que a la societat catalana, per molt que els pesi, hi ha un
sentiment independentista - no majoritari de moment, però molt important i
digne de respecte -, que no poden ignorar, castigar ni martiritzar a pessics
esperant que els que se'n senten de bona fe no s’hi tornin. I, sobretot,
admetre que si l’ànsia de secessió ha arribat tant lluny, en tenen tota la
culpa els successius governs de l’Estat que han fet escarni i s’han pixat
literalment, en l’autogovern català negant el fet diferencial d’una nació amb
llengua, cultura i drets històrics propis, barrejant-la amb un grapat
d’autonomies artificials, creades del no res precisament per rebaixar les
pretensions catalanes de tenir un tracte bilateral amb l’Estat i un finançament
que no els escanyés. Tant els socialistes, primer, com els populars després,
van inflar el sentiment sobiranista com a reacció lògica dels catalans a
cadascun dels pals a les rodes que se’ls hi van posar en forma d’incompliments
pressupostaris flagrants, menystenint propostes d’inversió prioritàries,
sabotejant la immersió lingüística i consentint expressament greuges
sentimentals i econòmics, un darrera l’altre. Posar a zero el comptador,
suposaria comprometre’s a respectar íntegrament les competències estatutàries;
no recórrer als tribunals allò que correspon resoldre’s políticament; acceptar
que els partits independentistes, mentre respectin la Constitució, tenen tot el
dret a treballar per aconseguir la independència; renunciar a la guerra bruta
per afeblir el sobiranisme, assumint que la millor manera de rebaixar el risc
de secessió és fomentant un encaix amable amb l’Estat, enlloc d’un enfrontament
continu i normalitzant l’exercici del dret a decidir. D’altra banda, ordenant a
la Fiscalia que depèn de l'executiu, que deixi córrer la Causa General contra
Catalunya perquè respon més a interessos polítics que als de la Justícia, i
abolir la presó preventiva per a presos polítics, deixant anar els engarjolats
perquè la Fiscalia s’hi oposa a deixar-los lliures. Si davant del govern hi
hagués un estadista crec que tindria esperances de començar de zero, amb en
Rajoy i la Soraya pel mig sóc pessimista que ens en sortim de l’atzucac.
PER PART DE
L’INDEPENDENTISME.- Abans de res, crec que ens hauríem de respondre sincerament
una pregunta: si a les darreres eleccions els resultats obtinguts pels dos
principals partits independentistes - ERC i JxC – hagués estat a la inversa,
avui no estaríem discutint la forma d’investir president a l’Oriol enlloc de a
Puigdemont? No vull dir que no ens trobéssim amb una situació políticament tan
surrealista com l’actual, però potser l’independentisme s’hagués estalviat la
Intransigència que ara l’enverina i que dóna lloc a declaracions i passos al
costat, en els quals s’endevina entre línies crispació i fatiga. També entre
els votants del sobiranisme, calents després de la repressió de l’1-0 i sota
els efectes emotius de la intervenció i destitució del govern de Catalunya, via
155, fa dies que ronda el desig que això s’acabi quan més aviat millor, i es
comença a veure Puigdemont més com un problema que no pas com una solució. Pocs
ho confessaran, però molts ho pensen. A mi m’agrada Joan Tardà perquè de tant
en tant surt del guió i diu allò que pensa sense embuts, perquè “algú ho ha de
dir”. I encara que a les poques hores d’aquell: “Puigdemont no és
indispensable, perquè ningú es insubstituïble”, l’hagi retocat una mica de cara
a la galeria, la veritat és que és una opinió bastant compartida. Per tant, a
la meva manera de veure, JxC hauria d’apostar per una solució realista com li
ha reclamat gent propera, partint de la base que els resultats electorals són
els que són i el suport social a una secessió ipso facto és insuficient per fer
bullir l’olla. Quina seria, doncs, una bona solució? Al meu entendre passa per
la renuncia a l’acta per part de tots els diputats exiliats a Bèlgica, inclòs
Puigdemont, i que es proposi un altre candidat a president. Si voleu que em
mulli més, crec que em decantaria tal com estan les coses per l’Oriol
Junqueras, ja que JxC la trobo molt fràgil com a partit post-eleccions,
condicionada pel carisma personal d’un home i vista de cua d’ull pels
successors naturals dels antics convergents, molts dels quals ja comencen a
penedir-se d’haver-se rendit a una CUP que, a part de carregar-se un president
tan legítim com Puigdemont, va arrossegar el procés pel camí del pedregar. I
d’aquests errors polítics, algun dia des de dintre el sobiranisme se n’haurà de
fer examen de consciència i potser fins i tot demanar perdó. En resum: si no es
fa aquest pas enrere, encetarem una legislatura incerta, desassossegada, plena
d’entorpiments legals, amb diputats i polítics imputats, i mantenint un pols
amb l’Estat que pot fer l’atmosfera política i social irrespirable pels que de
la política no en vivim, sinó que només la suportem estoicament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada