Follow by Email

divendres, 19 de gener de 2018

QUI ELS ENTENGUI, QUE ELS COMPRI. (Confessions molt personals en iniciar-se una legislatura política complicada – punt final)

- Foragitat el govern legítim de Catalunya (uns a la presó i els altres a l’exili voluntari), dissolt el Parlament i intervinguda l'administració de la Generalitat sense donar explicacions de com la maregen, en Rajoy i la penya del PP van considerar que desinflar la bombolla sobiranista seria bufar i fer ampolles, per aquesta raó es van avenir a convocar el personal a les urnes de seguida (segons es diu, per imperatiu europeu), refiant-se que els unionistes s’havien vist les orelles i escombrarien tota la xusma separatista. Però va ser que no: amb una participació rècord, superior al 80% del cens, el bloc sobiranista va revalidar la majoria parlamentària, això sí pels pèls i depenent de la CUP, sense aconseguir superar en suport social el llistó del 47% i havent de passar per la vergonya que Ciutadans fos el partit guanyador en vots i en escons. Però a la penya d'en Rajoy encara li va anar pitjor, ja que el PP serà el fanalet vermell i ni tan sols disposarà de grup parlamentari propi per buscar brega. Ara bé, si almenys aquests resultats servissin per tornar a la casella de sortida, i cadascun dels blocs en que està dividida la societat catalana s’empassés l’orgull i procurés tocar de peus a terra, ja em donaria per satisfet. Però de les primeres declaracions d’uns i altres es desprèn que l’Estat no està disposat a restituir la plena normalitat de l’autogovern a Catalunya i almenys una part del sobiranisme tampoc pensa renunciar a fer entrar el claus per la cabota.

Per tant, la legislatura que ahir es va encetar, preveig que tindrà un recorregut tant o més complicat que l’anterior, perquè aquella “normalitat” que va prometre en Rajoy que tornaria després de les eleccions, ni pot qualificar-se de normalitat ni de res que se li assembli, mentre mantingui engarjolats dirigents polítics i de la societat civil, no es faciliti el retorn dels diputats electes exiliats per evitar la presó i, sobretot, mentre no s’arxivi la causa general contra Catalunya promoguda des de la fiscalia a instàncies del govern de Madrid. I, per altra banda, si després de la nata que es va fotre el procés cap a la independència per voler anar massa de pressa, encara els seus mesells promotors insisteixen en la unilateralitat i en ressuscitar un full de ruta utòpic fins que es compti amb un suport social suficient i homologable, anem ben servits. Si Puigdemont insisteix en la seva investidura telemàtica i els quatre diputats a l’exili es planten defensant exercir el dret a vot des de l’estranger per delegació, ja la tindrem armada i tornarem a tirar-nos els plats pel cap amb el Constitucional, en contes de treure les castanyes del foc al país per fer passable el dia a dia. Per tant, mala peça al teler.

Com m’agradaria a mi que es resolgués tot plegat? Doncs, a la meva manera de veure i invocant l’esperit democràtic a que em referia a l'inici d’aquestes confessions, dimecres passat, quan més aviat millor una representació del Parlament i una altra de les Corts espanyoles, sota la tutela d’un president del govern en clau estadista i de l’arbitratge d’un cap d’Estat digne d’aquest nom, s’haurien de tancar en una sala a tall de conclau vaticà i no sortir-ne fins que no haguessin trobat mitjançant la política i no la bronca, el desllorigador al conflicte institucional que corca la convivència al país, oblidant-se de les mesures repressores, de les querelles judicials i de les multes sense sentit, i de que cada part accepti amb realisme, lleialtat i sentit comú un diàleg franc, constant, sense crispacions. I que per prevenir un altre atzucac es pacti una regla de joc per consultar els ciutadans sense complexes, tal com correspon en una democràcia adulta mitjançant un referèndum, encara que les qüestions a escatir puguin ser tan sensibles com el model d‘Estat o l’encaix territorial de Catalunya en aquest Estat. Els 87 milions d’euros que ha confessat el govern – jo penso que s’han quedat curts per vergonya -, que ha costat la repressió de l’1-0, haurien estat més útils per tapar els forats en serveis socials. Tant de bo el meu somni es faci realitat, però per desgràcia sóc pessimista veient com en són de recargolats alguns dels polítics que partim. Per això he titulat aquestes reflexions-confessions, exclamant: qui els entengui que els compri!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada