QUOSQUE TANDEM ABUTERE PATIENTIA NOSTRA, SENYOR RAJOY?.

QUOSQUE TANDEM ABUTERE PATIENTIA NOSTRA, SENYOR RAJOY?.- Si Ciceró pogués espiar per un forat des del túnel del temps les anades i vingudes dels polítics espanyols que actuen més com a viatjants de gra cuit que com a estadistes, aposto que no trigaria gaire a preguntar-se com és possible que les catilinàries que ell prodigava en el seu temps, per fustigar les males pràctiques de polítics recargolats i corruptes, ningú amb una mica de seny no les reprodueixi aquí i avui als principals fòrums públics amb la mateixa autoritat moral que ell. ¿Com pot el senyor Rajoy, per exemple - i per extensió tot el PP -, seguir governant com si no haguessin trencat mai cap plat, després que per culpa dels seus gravíssims errors de càlcul i d’estratègia, i de les seves covardes amagades del cap sota l’ala, han desbocat la pitjor crisi institucional de l’època moderna, entre i Espanya i Catalunya, el seu principal motor econòmic? ¿És que la gent espanyola que reiteradament renova la confiança electoral al PP no sap llegir ni comptar i, a sobre, és curta de vista? Perquè s’ha de ser tan cínic com aquell Catilina que enfurismava Cicerò per acusar, com fa el senyor Rajoy, els sobiranistes catalans de dinamitar la democràcia, oblidant que la miopia dels dirigents del PP l’any 2010, llavors a l’oposició, en no entomar democràticament el resultat d’un referèndum legal que havia ratificat un Estatut per Catalunya que, malgrat les ribotades i puntades de peu, si es respectava al peu de la lletra el que n’havia quedat indemne, tot i ser molt millorable, garantia la pau institucional per una colla d’anys.

Però amb el senyor Rajoy al timó, aquell PP va portar les relacions entre catalans i espanyols a l’atzucac en que es troben ara. I avui mateix, quan el sobiranisme encara que no hagi aconseguit el 50% de vot popular, Déu n’hi do! del bon paper que ha fet a les darreres eleccions - sobretot comparat amb el d’estrassa del PP -, el senyor Rajoy enlloc de mirar de treure-hi ferro a la confrontació, deixa hipòcritament com Ponç Pilat el desllorigador del nus gordià en mans dels Tribunals de Justícia. A la meva manera de veure, difícilment uns jutges que abans que jutges presumeixen d’ésser espanyols tindran la sensibilitat necessària, amb tot el respecte als seus coneixements jurídics, per resoldre un conflicte polític d'identitats que sempre acaba entrebancant-se en les mateixes pedres: el greuge històric per als catalans que els espanyols neguin sistemàticament que Catalunya disposa de tots els atributs identitaris que caracteritzen una nació, i que enlloc d’estadistes i polítics de talla, que toquin de peus a terra, per desgràcia abunden més els polítics nans, els polítics pallassos i els viatjants de gra cuit. Per aquesta raó, m’atreviria a demanar als Reis d’Orient que aquest 2018 influeixin perquè Europa li engargamellin al senyor Rajoy la crítica que Cicerò recriminava a Catilina: “quem ad finem sese effrenata iactabit audacia?”, que si no em falla el llatí que vaig aprendre de petit, vol dir: “quan acabarà aquesta desenfrenada gosadia teva?”.