I QUÈ PASSA, SI NO HI HA MÉS REMEI QUE FER ENTRAR ELS CLAUS PER LA CABOTA?

- Els que seguiu les meves reflexions sobre el desenvolupament del procés cap a la independència, sabeu que vaig discrepar en un moment donat del full de ruta que beneïa la declaració de la república per la via unilateral, basant-me en un criteri tan democràtic, a part de sentit comú elemental, com que sense tenir majoria social superior al cinquanta per cent de l’electoral, llençar unilateralment el carro pel pedregar era una imposició inacceptable que no podia acabar mai bé, com a la pràctica així ha estat, perquè els claus no es poden clavar per la cabota. I tenint en compte que en les darreres consultes electorals el percentatge de vots afirmatius a la independència no han superat mai el 47%, suposo que això és indiscutible més enllà dels equilibris dialèctics per forçar la lectura dels resultats escombrant cap a casa, democràticament tocava resignar-se a treballar per millorar els resultats a la següent consulta. Per tant, després del 21-D en que es va mantenir la tendència de fregar la majoria, persistir en ressuscitar el full de ruta caducat que ens ha portat a l’atzucac en que estem ensorrats, em semblava insensat posar-hi la banya i així ho vaig deixar palès encara no fa ni quatre dies: insistint en entrar els claus per la cabota, perilla l’estabilitat de l’edifici. Però aquesta conclusió no afecta només als defensors del sobiranisme, sinó també als advocats de l’unionisme constitucional que fora hora de rebaixar  els fums per una victòria pírrica, i renunciar a amorrar l’adversari polític sense contemplacions, perquè si és cert que el sobiranisme no és majoritari en vots populars, encara que ho sigui en escons, un demòcrata de veritat no se’n pot riure ni menystenir una minoria del 47%.

Tanmateix, en unes recents declaracions del cap de govern de l’Estat - i president d’un partit que regalima merda per totes les costures -, m’han fet reconsiderar el meu raonament crític amb tirar pel dret unilateralment, i em pregunto sincerament: què s’ha de fer si arriba un moment que no hi ha més remei que clavar els claus per la cabota? Les declaracions del senyor Rajoy a les quals em refereixo, reproduïdes en dotzenes de noticiaris, contestaven una pregunta d’un periodista d’Onda Cero, en el sentit de si la seva resposta política respecte del sobiranisme seria diferent si enlloc del 47% de suport acredités més del 50%. Però el senyor Rajoy em va desmuntar tot el meu argumentari crític envers el full de ruta del procés, en tenir la barra d’assegurar que malgrat el sobiranisme hagués guanyat amb més de la meitat dels vots electorals, ell continuaria negant l’aigua i la sal als catalans rebecs, considerant delicte el separatisme. Aquestes declaracions, absolutament totalitàries, em van desmuntar el plantejament de bona fe basat en la democràcia i em va enfrontar a una paret contra la qual, potser sí no hi ha cap altra alternativa que clavar-hi els claus per la cabota. Si el senyor Rajoy pensés de veritat el que va dir, ¿quina alternativa política moderada i democràticament correcta ens deixa als sobiranistes, si  tanca barroerament la porta a l’únic objectiu democràtic i homologable, pel qual es legítim lluitar: aconseguir a les urnes la majoria en vots populars que decanti la balança del cantó de la independència? La setmana passada, en una reflexió-confessió personal sobre el conflicte Catalunya-Espanya, li recriminava al senyor Rajoy i al PP, en particular, i a l’Estat espanyol en general, haver comés tres grans errors institucionals i estratègics respecte de les relacions de l’Estat amb l’autonomia que, avui i en el passat, és vanta i se li reconeix, ésser un motor econòmic i un exemple d’emprenedoria. Però després d’aquelles declaracions indignes d’un estadista i impròpies d’un demòcrata, potser sí que intentar entrar els claus per la cabota t’he sentit. Quin gran país seria Espanya s’hi tingués els governants que es mereix el seu poble!