EL LABERINT PERVERS EN QUE ESTEM TOTS
FICATS.- Cada dia que passa tinc més la sensació que ens han enredat, ficant-nos
de cap i peus en un laberint endimoniat en el qual, a par d’idees polítiques i
filosòfiques enrevessades, ens debaten teories econòmiques enfrontades entre el
malbaratament compulsiu i l’austeritat radical, un laberint terrible que et
dona la impressió que algun mala bèstia vol pervertir la supervivència enmig de
confusió i malícia. La majoria dels que hi estem atrapats, de bon principi no
ens desesperàvem perquè teníem coll avall – entre d’altres raons perquè els
polítics ens ho havien jurat i perjurat -, que serien capaços en quatre dies de
trobar el desllorigador per a superar les crisis i la por. Però avui que tants
s’han perdut dissortats en aquest laberint, per sort encara en queden uns
quants que de cap manera estan disposats a tirar la tovallola i arronsar-se en
un racó a esperar que uns líders mediocres i sovint caragirats acabin
oferint-los com a solució el confort del ramat. Per encoratjar-se entre si, els
no conformistes repeteixen vells mantres: que no pot ser que el laberint sigui
una trampa, que algun forat hi ha d’haver per alguna banda, en el qual no ens
hi fixem prou, En el fons, són recursos ingenus i voluntariosos per a no caure
en la depressió ni en el derrotisme. Fins i tot, malgrat la frustració que destil·la
el laberint, queda gent amb la moral alta que es passa el dia fent càlculs de
probabilitats per trobar una sortida, i també hi ha indecisos que consumeixen
les hores intentant desdir-se dels passos en direcció a l’esquerra, intentant refer
el camí tombant cap a la dreta. O viceversa.
Ara bé, si poguéssim observar-nos des
d’un núvol donant voltes i més voltes dintre d’aquest immens dèdal, quedaríem
impressionats de veure com ens compliquem la vida anant amunt i avall com
esperitats, enlloc d’asseure’ns d’una vegada a l’esplanada central del laberint
i mirar de posar-nos d’acord per establir un mètode d’orientació per trobar unes
portes que mirant-se el caos des de dalt sembla impossible que s’hi passi de
llarg, en base a calcular rigorosament els riscos i els paranys, acceptant sacrificar
els egos i acceptant incondicionalment la disciplina durant l’execució del full
de ruta acordat, convençuts que si el laberint té sortida només serà possible
arribar-hi comprometent-nos tots a caminar en el mateix sentit, colze amb
colze, fins que no s’estigui fora de la ratonera en la que grans germans sinistres
ens voldrien tenir atrapats per sempre més, multiplicant-ne per tant les dificultats
per sortir-ne. Ara bé, si els atrapats rebecs arribessin a la conclusió que el laberint
l’han sabotejat expressament una mena de dotze apòstols que es creuen estar per
sobre del bé i del mal, per deixar-hi morir de fam o de inanició els que rebutgen
formar part del ramat, potser si tant decidits estan a no rendir-se, acabin complint
l’amenaça de tirar pel dret, fent volar el laberint pels aires. No seria la sortida
ideal ni potser la que convindria, però cal no oblidar les lliçons de la
història: quan un nus està tan embolicat que no hi ha manera de desfer-lo pacíficament
amb els dits, no queda més remei que tallar-lo. Però el que em preocupa de
veritat, és que comença a ballar-me pel cap la sospita que els promotors del laberint
estarien encantats si algun indignat acabés prenent foc a la metxa, pensant que
un pet com un aglà de l’embolat seria bo pels seus interessos maquiavèl·lics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada