QUI ESPERA DESESPERA, I A CERTA EDAT NO VA BÉ PER LA SALUT.

- No sé ben bé com va anar, però ahir vaig ser testimoni involuntari i mut, no sé com me’n vaig poder estar de ficar-hi la cullerada, d’un debat improvisat entre varis jubilats que ens prenien tranquil•lament cafè a la sala d’estar del Casal abans d’entrar a una conferència, mentre passaven per televisió un reportatge sobre les cues que es munten a urgències dels hospitals i d’una cosa van passar a l’altra, fins arribar al tema de les llistes d’espera a la Seguretat Social. Di-ria que va ser un que es diu Andreu qui va encendre la metxa, en referir-se al cas d’un seu cunyat: - “us podeu creure que per fer-li una hèrnia hagi de fer tanda set o vuit mesos? Tant que li agradava caminar i ara li han aconsellat que millor que afluixi, a part que quan camina molt li fa un mal de nassos”.

“- Cony, que es posi braguer i no patirà tant” – va replicar-li un tal Dídac.

“ - Prou que ho faria, però el metge no li recomana. Ja em direu si hi ha dret que s’hagi de fer cua per operar-se, quan els vells anem a contrarellotge perquè ja no ens en queda corda per molt de temps”.

“ - Home, no veus que no hi ha diners per posar més metges a treballar i fer net, segons diuen; doncs encara gràcies que els tropells més urgents tinguin preferència” – va matisar un altre que no sé com es diu, però que havia fet de carter i li agrada portar la contraria.

“ - No sé pas que dir-te” – féu la Berta, l’encarregada del bar, que anava escoltant mentre servia una tongada de tallats -, “que a una persona de vuitanta anys com la meva mare li arreglin els galindons demà o d’aquí a un any, es desesperant, francament”.

“ - Apa, no exageris tu ara! Està molt bé que si t’han trobat un mal lleig t’agafin de seguida, però comprenc que hi d'altres cosetes poden esperar” – li replicà la Carmeta, que s’encarrega dels viatges.

“ – No creguis que van tan ràpids com abans en cas d’urgència, no et pensis pas. Sabeu com es pateix esperant que t’agafin, sobretot a la nostra edat, com diu la Berta?”

“ – No pretendràs que la seguretat social discrimini l’ordre d’espera a les llistes en favor de la gent gran...” – va protestar en Lluís, un que sempre es fa l’entès en tot, parlis del què parlis.

“- Doncs mira que et dic: no seria pas cap disbarat, si anéssim a mirar; que els vells ja estem en temps de descompte...”

“ – I hauríem de tenir avantatge pel sol fet de ser vells, i passar al davant dels que tenen tota la vida per córrer? Com molt bé dius, nosaltres ja anem de retirada i ho tenim tot fet...” – va intervenir de nou en Dídac, que sempre es vanta de tocar de peus a terra.

“- Digues el que vulguis, però no saps com es pateix quan, precisament, veus que s’acaba la corda mentre esperes mesos que t’avisin per operar-te o per visitar-te amb l’especialista. Saps què en penso jo? Doncs que com que als que manen sempre els hi troben un forat, no posaran mai remei a unes cues que no tasten” – sentencià la Fina, que fins llavors només havia parat l’orella com jo.

“ – Ja és difícil de manegar tot plegat. Jo, francament, no serviria pas per decidir qui ha d'entrar primer al quiròfan, perquè qui té mal se’l vol treure-se’l de sobre quan més aviat millor i si anéssim a mirar, tothom té raons justificades per passar al davant”.

“ – Doncs si no et pots esperar ves-te’n a la privada, que t’agafaran l’endemà mateix mentre sant Pere canti,” – assegurà l’entès d’abans.

“ – Home, que et penses que tothom s’ho pot permetre de pagar? Veieu, sempre anem a parar allà mateix: si tens quartos et bateges i si no, et fots. Vatua els diners!”

“- Per aquests imprevistos serveixen els racons”.

“ – Tant que repeteixes que a la nostra edat anem curs de temps, si et gastes el racó que guardes, quan et vingui un altra mal de ventre, com te’n sortiràs?”

“ – Sabeu que us dic?” – va concloure l’Andreu, que havia estat qui va engegar el debat - “Que això no ho arreglarem pas encara que ens hi passem tota la tarda, i no podem perquè ja és hora d’entrar. El que s'ha de fer es eliminar les llistes d’espera per decret, i no pas discutir qui és primer. I si es queixen que no tenen pressupost, que s’estiguin de comprar avions, submarins amb forats i trens d’alta velocitat que el mateix dia de la inauguració tenen pana i els avancen fins i tot els rodalies, com ha passat avui a Castelló, amb en Rajoy a bord de l’AVE”.

Us juro que m’ha costat no badar boca, però me’n refaig d’aguantar-me’n les ganes, xafardejant-vos la conversa.