Parlàvem de la necessitat que a les escoles, de
ben petits, a la mainada se’ls hi ensenyin les quatre regles d’urbanitat - o de
civisme, si això d’urbanitat us sona a carca o “feixista” -, i jo vaig reiterar el mateix que opino sobre
aquesta qüestió cada cop que en tinc l’oportunitat. Opinió que deixo sobre la
taula a veure si, a còpia de repetir-la,
algú que hi pugui fer alguna cosa l’arreplega i en fa cas. La referència d’ahir
venia a conte de l’anècdota d’un noi d’uns deu anys, escarxofat en un seient
reservat per a gent amb dificultats de mobilitat, en un bus ple a vessar de
gent. El nano no era d’aquí - però pel cas tant li fa, perquè els d’aquí tampoc
en són gaire de sensibles o atents amb la gent gran o vulnerable -, no “caçava”
les males mirades que li donaven a entendre que la seva poca educació feia
fàstic, malgrat ningú fos prou valent per dir-li a la cara. En el grup on es
feia aquest comentari, hi havia un mestre jubilat que devia ser frare perquè va
prendre candela posant-se com un gall de panses, al meu entendre encastant-se la
bena abans de la ferida: “sempre repetiu el mateix mantra, que a l’escola no ensenyem
modals als alumnes. Plegueu d’una vegada de tocar la mateixa cançó enfadosa!” I
a continuació es va allargar amb arguments com ara que d’educar els fills se n‘han
de cuidar els pares i la família a casa i que els mestres no poden ni volen substituir
els pares, prenent una responsabilitat tan delicada, perquè massa vegades el
mestre que s’hi implica acaba enganxant-s’hi els dits. “Ja n’hi ha prou de culpar-nos
que el jovent pugi tan desmanegat” – va afegir.
De seguida em vaig adonar que no havia
replicat pas perquè si, sinó que el que havia dit feia temps ho portava al pap i
li feia nosa. Per aquesta raó, i en notar-lo tan tens vaig decidir passar
pàgina i no encetar cap polèmica sobre una qüestió en la qual el mestre i jo segur
que ens avindríem poc, ja que com us he dit en més d’una ocasió al blog, sóc de
l’opinió que si a l’escola no s’ensenya a la canalla, des de ben petits, com
s’ha de conviure en societat, estem ben apanyats. Però el mestre jubilat em va esbravar
les ganes d’escatir-ho fons, deixant-me parat amb una confessió que no
m’esperava. “Amb la canalla, sobretot amb la que ve de fora – per molt que hi
facis, a la curta o a la llarga topes amb prejudicis culturals familiars i allò
que tu els vols fer aprendre, a casa li treuen importància o fan el contrari del que tu prediques i, a vegades,
inclús els pares et fan saber que no els hi agrada que els omplis i que et
limitis a l’assignatura”. Comprenc que deu fer molta ràbia que l’esforç dels educadors
a l’escola es malbarati i perjudiqui a casa. Però el que em va deixar més tocat,
és el que li va dir poc abans de jubilar-se una noia, la Yasmine, amb la qual va
dir que donava gust fer de mestre, i que sempre que trobava pel carrer corria a
fer-li un petó a la galta, al qual ell no corresponia perquè era conscient que
podia no ser ben entès, tenint en compte la cultura a la qual pertanyia la nena.
Però vet-aquí que poc després d’haver fet els dotze anys, un dia el va parar a
la sortida de classe i li va dir: “senyor mestre a partir d’ara no podré fer-li
cap més petó perquè li han dit a la mare que no està bé”. El mestre jubilat ho
explicava amb tan de sentiment como si es tractés d’un fracàs personal, experiència
que li confirmava, en la seva opinió, que els mestres s’havien de deixar de llibres
de cavalleria que ningú els hi agrairia. I una vegada més va recriminar que es fes
responsables els mestres de la manca de civisme del jovent. “Si volem tenir
fills ben educats, respectuosos i models de civisme, la família s’hi ha de
mullar molt més del que ho fa, donant exemple a casa i no desautoritzant els
mestres a la pràctica. Per tant, que els eduquin els pares i ens estalviarem enrabiades
els mestres! I em va tornar a repetir la història del petó, afegint que no culpava
a la mare, sinó als que l’inflaven el cap ideològicament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada