Follow by Email

divendres, 26 de gener de 2018

SENYOR MESTRE, PERDONI, ÉS LA DARRERA VEGADA QUE LI FAIG UN PETÒ

Parlàvem de la necessitat que a les escoles, de ben petits, a la mainada se’ls hi ensenyin les quatre regles d’urbanitat - o de civisme, si això d’urbanitat us sona a carca o “feixista” -,  i jo vaig reiterar el mateix que opino sobre aquesta qüestió cada cop que en tinc l’oportunitat. Opinió que deixo sobre la taula a veure si, a  còpia de repetir-la, algú que hi pugui fer alguna cosa l’arreplega i en fa cas. La referència d’ahir venia a conte de l’anècdota d’un noi d’uns deu anys, escarxofat en un seient reservat per a gent amb dificultats de mobilitat, en un bus ple a vessar de gent. El nano no era d’aquí - però pel cas tant li fa, perquè els d’aquí tampoc en són gaire de sensibles o atents amb la gent gran o vulnerable -, no “caçava” les males mirades que li donaven a entendre que la seva poca educació feia fàstic, malgrat ningú fos prou valent per dir-li a la cara. En el grup on es feia aquest comentari, hi havia un mestre jubilat que devia ser frare perquè va prendre candela posant-se com un gall de panses, al meu entendre encastant-se la bena abans de la ferida: “sempre repetiu el mateix mantra, que a l’escola no ensenyem modals als alumnes. Plegueu d’una vegada de tocar la mateixa cançó enfadosa!” I a continuació es va allargar amb arguments com ara que d’educar els fills se n‘han de cuidar els pares i la família a casa i que els mestres no poden ni volen substituir els pares, prenent una responsabilitat tan delicada, perquè massa vegades el mestre que s’hi implica acaba enganxant-s’hi els dits. “Ja n’hi ha prou de culpar-nos que el jovent pugi tan desmanegat” – va afegir.


De seguida em vaig adonar que no havia replicat pas perquè si, sinó que el que havia dit feia temps ho portava al pap i li feia nosa. Per aquesta raó, i en notar-lo tan tens vaig decidir passar pàgina i no encetar cap polèmica sobre una qüestió en la qual el mestre i jo segur que ens avindríem poc, ja que com us he dit en més d’una ocasió al blog, sóc de l’opinió que si a l’escola no s’ensenya a la canalla, des de ben petits, com s’ha de conviure en societat, estem ben apanyats. Però el mestre jubilat em va esbravar les ganes d’escatir-ho fons, deixant-me parat amb una confessió que no m’esperava. “Amb la canalla, sobretot amb la que ve de fora – per molt que hi facis, a la curta o a la llarga topes amb prejudicis culturals familiars i allò que tu els vols fer aprendre, a casa li treuen importància o fan el  contrari del que tu prediques i, a vegades, inclús els pares et fan saber que no els hi agrada que els omplis i que et limitis a l’assignatura”. Comprenc que deu fer molta ràbia que l’esforç dels educadors a l’escola es malbarati i perjudiqui a casa. Però el que em va deixar més tocat, és el que li va dir poc abans de jubilar-se una noia, la Yasmine, amb la qual va dir que donava gust fer de mestre, i que sempre que trobava pel carrer corria a fer-li un petó a la galta, al qual ell no corresponia perquè era conscient que podia no ser ben entès, tenint en compte la cultura a la qual pertanyia la nena. Però vet-aquí que poc després d’haver fet els dotze anys, un dia el va parar a la sortida de classe i li va dir: “senyor mestre a partir d’ara no podré fer-li cap més petó perquè li han dit a la mare que no està bé”. El mestre jubilat ho explicava amb tan de sentiment como si es tractés d’un fracàs personal, experiència que li confirmava, en la seva opinió, que els mestres s’havien de deixar de llibres de cavalleria que ningú els hi agrairia. I una vegada més va recriminar que es fes responsables els mestres de la manca de civisme del jovent. “Si volem tenir fills ben educats, respectuosos i models de civisme, la família s’hi ha de mullar molt més del que ho fa, donant exemple a casa i no desautoritzant els mestres a la pràctica. Per tant, que els eduquin els pares i ens estalviarem enrabiades els mestres! I em va tornar a repetir la història del petó, afegint que no culpava a la mare, sinó als que l’inflaven el cap ideològicament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada