Follow by Email

dijous, 18 de gener de 2018

QUI ELS ENTENGUI, QUE ELS COMPRI. (Confessions molt personals en iniciar-se una legislatura política complicada – 2ª part)

 – Precisament envistes de l’envergadura que va agafar el sobiranisme, sota la batuta de l’ANC i de la pressió de la gentada que desbordava carrers i places de pobles i ciutats exigint el dret a decidir, es va organitzar el 9-N de 2014 una “consulta participativa” protagonitzada per voluntaris, que Madrid de bon principi titllà de botifarrada a tall de mofa, no obstant van mobilitzar-se 2.3 milions de votants, dels quals el 81% referendaren un SI a la independència com una catedral, resultat que en Rajoy va prendre’s amb insultant menyspreu. En canvi va esperonar el sobiranisme a ratificar-lo a les urnes el 27-S de l’any a sobre, presentant-se als comicis plebiscitaris en coalició, de bracet si us plau per força els autonomistes de Convergència (neòfits conversos independentistes) i els republicans (independentistes amb pedigrí de tota la vida). L’estratègia no va sortir tal com esperaven els astuts estrategues i els dos partits sobiranistes varen sumar menys escons junts que els que havien obtingut en les anteriors eleccions, quan anaven per separat; però amb la torna de deu escons prestats per la CUP (un vers lliure antitot i radical) aconseguien majoria absoluta parlamentaria, malgrat es quedaven a 4 punts de la majoria social imprescindible, com a mínim, per tirar pel dret unilateralment la independència. Qui en la nit electoral va trencar-los les oracions als eufòrics partidaris de la DUI fou, precisament, el pragmàtic cap de llista de la CUP, un honest Toni Baños que va gosar dir que amb aquell resultat no anaven enlloc. No li van comprar el consell i va tenir de fer-se l’harakiri estroncant la seva incipient carrera política.

La CUP no va ésser un soci còmode ni domesticable, i no obstant ésser el fanalet vermell de l’hemicicle va fer gruar els vots als seus socis de conveniència sense compassió ni escrúpols, començant per fer-los empassar-se el gripau de llençar - vantant-se amb escarni de fer-ho -, a la paperera de la història, com si fos un mocador usat, qui havia encapçalat la llista més votada, el president Mas. I a partir d’aquella criaturada consentida sense protestar cap eminència convergent, fins a l’últim dia de la legislatura van dictar el full de ruta als sobiranistes als que ja havien pres la mida, fent callar a moltes veus plenes de raó, algunes procedents de les pròpies files del sobiranisme, que prevenien que en un xoc de trens amb l’Estat Catalunya tenia tots els números per sortir-ne malparada. I encara que en privat alguns convergents s’atrevien a xiuxiuejar dubtes raonables, en públic es resignaven a fotre’s la gran castanya, entossudint-se en fer entrar els claus per la cabota, animats per una arrauxada presidenta del Parlament.


Tanmateix, com que a Madrid s’hi posava de cul una i altra vegada a simplement enraonar sobre les pretensions dels catalans, el govern recolzat en la seva majoria parlamentària, sense fer cas dels prudents dictàmens dels serveis jurídics del Parlament, ni dels del mateix Consell de Garanties Estatutàries, va organitzar un èpic referèndum l’1 d’octubre - declarat il•legal a les poques hores -, entomant desproporcionades garrotades a tort i a dret d’una policia i guàrdia civil encebada pel govern des de la resta de l’Estat a crits de “a por ellos!, però la repressió acarnissada no va acollonir un poble decidit a votar convençut que fent-ho engegaria a dida l’Estat opressor. A partir del referèndum, però, tot es va precipitar pel camí del pedregar, i malgrat tampoc s’havia assolit en les urnes una victòria social homologable en democràcia, es va forçar la màquina legislativa apuntalada en la pírrica majoria parlamentària per proclamar la república catalana suspesa esperpènticament al cap de dos minuts, i la llei de desconnexió de l’Estat que van tombar els tribunals mentre la fiscalia imputava per rebel•lió i sedició els principals líders polítics i civils que hi varen tenir quelcom a veure, intervenint la Generalitat amb guant de seda però amb puny de ferro, dissolent el Parlament, destituint el govern i engarjolant com si fossin traficants de droga o violadors, gairebé tres dotzenes de persones, de les quals quatre encara avui són a la presó, festes de Nadal incloses. Quin immens segon error d’en Rajoy, en permetre que un assumpte estrictament polític, que en democràcia s’havia de resoldre parlant-ne lleialment des de les institucions, s’abandonés a mercè dels Tribunals atiats des d’una fiscalia dirigida des del govern, no pas per buscar justícia sinó per fer un bon escarment i - Déu em perdoni, però no puc estar-me’n de dir-ho - per fer empassar als catalans aquella arrogància econòmica, cultural, emprenedora i en molts altres aspectes, sobretot en democràcia, que un establishment garrepa i carca espanyol mai ha suportat, des de fa segles. (continuarà demà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada