Follow by Email

dimecres, 24 de gener de 2018

"FER L’AMOR", NO NOMÉS SIGNIFICA "TENIR SEXE".

- Ni Vargas Llosa, ni Garcia Márquez, ni molt menys Cabrera Infante, ni Neruda, ni cap escriptor llatí-americà, ni el nostre escatològic Cela que no tenia pèls a la llengua, ni cap dels clàssics, va emprar l’expressió “fer l’amor” en el sentit estricte de practicar sexe. I si repassem els manuscrits literaris tant de prosa com de poesia – altra cosa són les traduccions al castellà o al català -, d’anar-se’n al llit dues persones no se’n diu “fer l’amor”. D’on ve, doncs, que quan llegim aquesta expressió la identifiquem necessàriament amb l’acte sexual? Doncs perquè durant la dictadura del nacional-catolicisme, els censors i conservadors de les bones costums tenien, entre d’altres fastigoses prioritats ideològiques, que les relacions carnals entre home i dona – ja no diguem entre dones o entre homes, que llavors es purgava amb pena de presó -, només podien tenir per objecte la procreació i no pas satisfer la concupiscència, perquè el sexe era brut i, per tant, estava prohibit ni tan sols parlar-ne usant paraules tan castisses i acadèmiques com “cardar”, “follar”, “fotre una ceba”, “fotre un clau”, “xinar”, “sucar el melindro” i tantes d’altres que, gràcies a la desbordada imaginació creativa popular era una altra manera de dir “tenir sexe”. Vet-aquí, però, que alguns beats guardians de la decència i la virtut varen trobar una expressió insuperable per eradicar de soca-rel del vocabulari espanyol, el repertori de paraules considerades porques a les que m’he referit abans: “fer l’amor”. És a dir: quan hom portava una xicota a l’hort no era per esbargir-se "fent sexe" sinó per santificar-se “fent l’amor”. Però malgrat “fer l’amor” era tolerat i més ben vist que cardar pels senyors capellans, pels educadors carques i per les rates de sagristia en general, els mantenidors de la moral aconsellaven no mossegar aquesta poma fins passar per l’altar – estant-se de fer pasqua abans de rams -, i, si era possible, després de resar una part de rosari.


A la meva manera de veure, imposar aquella bestiesa semàntica com a norma sí que era una bona aberració, per no qualificar-la més severament. Però no ho dic només perquè practicar sexe no té res d’esgarrifós ni pecaminós, sinó perquè em sembla desafortunat utilitzar de forma inadequada la llengua i una expressió tan noble com “fer l’amor” es converteixi en sinònim de “fer sexe”. Aquella parella amb que em topo cada tarda, ella en un carretó de rodes i ell empenyent-lo, sortint a prendre el sol, si que "fan l’amor". Exactament deu fer catorze anys que no se n’atipen de caure-hi en la temptació en cada un dels moments en que ella necessita l’ajuda del seu home per donar quatre passes per arribar al wàter, per rentar-se, per posar-se al llit... Sabeu quanta gent, homes o dones indistintament, fan l’amor dotzenes de vegades al dia d’una manera semblant amb les seves parelles, amb els seus pares o amb els seus fills? Sense un pensament de sexe, sense ficar-se al llit però vetllant a la capçalera de molts de llits, acompanyant potser malalts terminals com si no passés res... I les mirades de complicitat entre vells amants o entre joves enamorats, que només mirant-se es comprenen? I les renúncies al que jo vull per fer el què vol l’altre o caminant més a poc a poc perquè l'altre no s'adoni que cada dia va més feixuc?... Gosaria proposar que de “fer sexe” en diguem com ens vingui de gust, triant i remenant de l'extens mostrari d’expressions que defineixen millor la naturalesa passional de les relacions sexuals, limitant l’expressió “fer l’amor” exclusivament a allò que es refereixi a sentiments immaterials, si voleu dir-ho així, que no pas als provocats per una simple o complicada atracció física. Proposo, doncs, parodiant nostre senyor, donar al sexe el que li correspon al sexe, i a l’amor el que li pertoca. Què me’n digueu? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada