EL MAL DEL MÓN ÉS QUE NINGÚ APRÈN LA LLIÇÓ.

EL MAL DEL MÓN ÉS QUE NINGÚ APRÈN LA LLIÇÓ.- Poc m’hagués pensat mai veure un dia, que els fills dels jueus perseguits pels nazis aprovarien una llei, que permet expulsar d’Israel els africans que hi viuen des de fa més d’una dècada, emigrats des del Sudan, Eritrea i d’altres països en guerra. Però encara menys que ho justifiquessin com una mesura depurativa de l’espècie. És a dir, perquè els negres lletjos i fastigosos descendents d’Esaú, no contaminin la blancor de pell dels fills de Jacob. Era la mateixa tonada que cantaven els aris alemanys als jueus que cremaven vius als forns dels camps d’extermini. ¿Com pot ésser que els fills d’aquells jueus que les varen passar tan putes, ara vulguin repetir la història amb uns altres desgraciats? ¿No varen aprendre la lliçó que cap raça és millor que altra i que els forts en un moment donat, no es poden aprofitar de la seva prepotència temporal per esclafar els dèbils? Es veu que no, es veu que tots aquells patiments dels pares varen ser inútils i els jueus fills dels supervivents volen fer tastar la mateixa maleïda medicina depurativa de la raça, als emigrats africans que els hi fan por i fàstic, després de conviure-hi més de deu anys.

Segons fons del propi govern, n’hi ha uns quaranta mil exemplars d’aquesta raça inferior escampats pel país, barrejant-se amb la seva gent. Potser fins i tot, alguns estiguin aparellant-se amb donzelletes jueves, cosa que pot haver fet saltar l’alarma dels fonamentalistes que deuen pensar que si no ho aturen una generació de mestissos debilitarà la seva raça d’elegits de Déu. Quina bestiesa, tot plegat! Però dóna per reflexionar i molt: si som tan rucs de no aprendre de les males experiències, fent el ferm propòsit de no repetir-les, cap on camina aquest món? Si mai com ara les persones havíem disposat de tants coneixements, com pot ser que enlloc d’avançar anem enrere com els crancs? Em neguiteja aquesta realitat i, francament, no me’n se avenir si penso amb racionalitat, com jo voldria que les coses anessin. Però vet-aquí que les coses no van sempre com hom voldria, per desgràcia. I el pitjor de tot, com un apèndix de la mateixa malaltia, vés a saber, totes les causes per estrambòtiques i equivocades que ens semblin, troben un reguitzell de filòsofs, apologistes i defensors que les abonen, i malgrat els seus arguments siguin aberrants per alguns, per altres tenen més raó que un sant. No anem pas bé, doncs, però no sabria dir-vos com ens en podem sortir. Després d’això dels jueus i de tantes i tantes barrabassades de les que hem estat testimonis l’any passat, ja he perdut la fe amb la regeneració de la humanitat. De manera, amics meus, potser cal dir adéu-siau i el darrer que tanqui la porta.