Follow by Email

dimarts, 16 de gener de 2018

CÀRRECS DE CONFIANÇA.

CÀRRECS DE CONFIANÇA.- Costa de creure, però encara hi ha ciutadans que tenen una visió romàntica de la política i t’engeguen els gossos quan els hi senyales uns quants femers. Des que va ser inevitable que les administracions púbiques es prenguessin el xarop de l'austeritat a cullerots, molts polítics abans d’anar a dormir es rentaven la boca per treure’s el regust a retallada i transparència, les paraules màgiques que havien de conjugar i justificar dotzenes de vegades cada dia en públic i en privat per fer quadrar el que feien amb el que predicaven. En aquest clima estalviador per necessitat, els ciutadans més perepunyetes varen burxar una qüestió tabú: què passava amb els càrrecs de confiança que a les administracions públiques convivien amb els funcionaris de carrera i que, a diferencia d’aquests, que tenen feina assegurada fins que estirin la pota, la seva rectoria s’acabava quan el padrí polític que els hi havia proporcionat la rectoria se n’anava amb els patracols a una altra banda? Tot i que no sóc dels que van amb el lliri a la mà, he de confessar que sovint encara em quedo parat repassant l’organigrama de càrrecs de confiança que tenen la menjadora parada en diputacions, ajuntaments, governs autonòmics i, no cal dir-ho, al govern central. Això representa, per dir-ho sense embuts, que quan parlem d’administració pública no hem de comptar només els càrrecs electes i els funcionaris de carrera, sinó que s’han d’incloure també els càrrecs de confiança que els presidents, ministres, consellers o batlles busquen entre els de la seva colla com assessors o executius personals de confiança, per assegurar-se que ningú de fora els hi faci el llit.


A la Generalitat, quan el president Mas va assumir el govern de mans del tripartit va prometre escabetxar en un 40% el nombre d’assessors i càrrecs de confiança: és a dir, dels 218 que confessava alimentar el tripartit en va indultar 130. En la meva supina ignorància política sobre com es trafiquen aquestes qüestions administratives internes, però emparat en el meu màster en sentit comú, em vaig preguntar des del blog si realment els 130 que s’havien salvat eren imprescindibles o les seves responsabilitats les podia assumir tant o més bé qualsevol funcionari de plantilla. El llavors conseller Homs em va contestar indirectament, quan des del Parlament es va vantar d’haver fer un estalvi “notable” de càrrecs de confiança. Sigui com sigui, sense fer massa soroll, de mica en mica es van anar rescabalant el cens d’assessors personals i quan l’administració Puigdemont va prendre possessió, pràcticament s’havia “normalitzat” el número de càrrecs de confiança al de legislatures anteriors. Exposant-me a que em titllin de demagog, no em puc estar de preguntar-me quantes ajudes a la dependència, a les famílies nombroses o als menjadors escolars no s’haguessin hagut de retallar si els càrrecs de confiança s’haguessin esbandit de totes les administracions? A la meva modesta manera de veure, doncs, mantenir aquesta espècie de paràsits és una vergonya, a més a més d’un greuge comparatiu, mentre molts de jubilats, vídues o parats de més de cinquanta anys s’han de buscar la vida gairebé pidolant almoina de la solidaritat ciutadana, bastants d’aquests càrrecs de confiança mantenen fonts d’ingressos professionals a banda dels públics. I que perdonin les molèsties. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada