QUI ELS ENTENGUI, QUE ELS COMPRI. (Confessions molt personals en iniciar una legisla-tura política complicada – 1ª part)

 - No puc arribar a cap altra conclusió en veure el galimaties que s’està muntant una altra vegada a Catalunya per culpa d’entestar-se - els d’aquí i els d’allà -, en fer entrar els claus per la cabota. Sembla mentida que una eina de concòrdia i d’entesa com hauria de ser la política, s’estigui convertint en un instrument de discòrdia i en excusa per amagar-hi fins i tot els més baixos instints de les persones, en alguns casos. És veritat que a tot arreu pateixen del mateix mal, però això no serveix de consol, perquè allà on la democràcia se la creuen de veritat, els polítics saben trobar la vaselina o el 3x1 necessaris per impedir que la sang arribi al riu; a Itàlia, per exemple, d’aquest tarannà en diuen finesa i a d’altres indrets pacte, però uns i altres reguen les desavinences inevitables amb tant de diàleg com convingui per amorosir-les, per profundes i irreconciliables que semblin. Precisament, per això serveix la política: per fer possible l’impossible. Però a Espanya, quan es tracta de Catalunya, respiren diferents. Els successius governs de Madrid, siguin del color que siguin, amb més o menys estires i arronses poden arribar a contemporitzar per salvar els mobles a les altres parts del territori, però el “problema catalan” el tenen entravessat des de fa segles. I en què consisteix aquest carai de furóncol històric? Doncs, senzillament, que els catalans des de temps reculats reclamen respecte pels seus usos i costums com a nació, i reconeixement del seu fet diferencial mitjançant una autonomia ampla i sense trampes. Però els espanyols no només han menyspreat històricament aquestes reivindicacions, sinó que amb més o menys sanya sempre han negat el pa i la sal a Catalunya i no s’han estat d’intentar fer-la passar per l’adreçador a puntades de peu o esclafant-la econòmicament.

Per rebaixar l’enfrontament que es respira avui, algú hauria de fer el primer pas per baixar del burro. Però qui? Doncs qui va tirar la primera pedra, i a la meva manera de veure aquesta poca vista la varen tenir els actuals polítics que governen l’Estat – en Rajoy i la seva penya del PP, quan estaven a l’oposició -, passant-se pel forro els acords sobre un nou Estatut de Catalunya, que en un exercici de possibilisme polític es va pactar i que malgrat les ribotades destraleres es va ratificar en referèndum pels ciutadans i pels representants del poble al Parlament i a les Corts. Efectivament, els homes i dones del PP van peregrinar per tota Espanya bescantant barroerament els catalans, recollint signatures per denunciar davant un Tribunal Constitucional contaminat de partidisme aquella norma estatutària que els catalans estaven disposats a complir, per mirar de viure en pau amb Espanya. Però aquella bel•ligerància rabiosa del PP, afegida a l’incompliment de les parts més sensibles de l’Estatut quan varen guanyar les eleccions amb majoria absoluta inesperada, desvetllà el sentiment sobiranista de molts catalans indignats per la manera ignominiosa com se’ls baquetejava des de Madrid. I la societat civil catalana per primera vegada unida sota l’estelada, indignada i cansada de ser l’ase dels cops fiscalment en rebre només que engrunes de la riquesa que Catalunya generava i pagava religiosament a l’Estat, va decidir que s’havia de fer un recompte ben fet dels ciutadans que volien partir peres civilitzadament, però d’una vegada per totes amb Espanya, i dels que ja els hi estava bé tot plegat. Aquesta proposta democràtica pel dret a decidir la varen presentar els catalans al govern central educadament, però enlloc de diàleg van trobar bordades, cada vegada més fortes i sovint ensenyant-los les dents. Primer immens error polític d’en Rajoy en tot aquest conflicte, ja que si hagués tingut fusta d’estadista i una mica de perspectiva no hauria desaprofitat l’oportunitat de fer palès que l’independentisme radical era minoritari davant una contrapartida autonòmica assenyada i respectuosa. (continuarà demà)