SAP GREU TENIR LA SENSACIÓ DE FER NOSA.

- Els darrers mesos, aquí i fora d’aquí, hem hagut d’escoltar a polítics i a patums de l’economia mundial verbalitzant en veu alta opinions que fan de mal escoltar i encara més de pair: “és sostenible que els malalts crònics escanyin la sanitat pública?” o “com pot ser que hi hagi jubilats que cobrin pensió més dies dels que varen invertir en cotitzar-la?” La qüestió és que, més enllà de les poca-soltades puntuals, de mica en mica, a pessics però sense treva, es van desmuntant una a una les parets mestres de l’edifici anomenat “estat del benestar”. Aquí i a molts altres indrets. I és que abeurant-se en la font d’inspiració merkeliana que predicava austeritat i retallades a discreció per combatre la crisi de les bombolles, ramats de polítics preocupats més per la seva menjadora que pel benestar general, camuflaren en forma de lleis mesures, algunes inclús de dubtosa eficàcia pràctica, per dissuadir que les prestacions socials sortissin gratis, sobretot si costaven molt i duraven massa. A Espanya, per exemple, sotilment, fa un parell d’anys mitjançant una disposició sense pretensions, el ministeri va condicionar el copagament de disset medicaments apropiats per tractar malalties greus com càncer, hepatitis C o sida, la majoria dels quals costen virolla llarga i per aquesta raó els metges-funcionaris o, encara pitjor, funcionaris sense coneixements de medicina, recomanaven subministrar-los amb comptagotes o tirar milles, com si la gent se les prengués per gust aquestes potingues. Però per si no n'hi hagués prou, avui per una cosa i demà per una altra, cada vegada hi ha més ximples que bugonen des de llocs de responsabilitat de l’administració pública, bestieses tals com si la Sanitat Pública pot permetre’s assumir tractaments que les farmacèutiques venen per un ull de la cara, a malalts que estan a mig camí de les tres pedretes.

El problema de retallar pressupostos és que si no es tenen definides les prioritats socials ni les línies vermelles que no es poden trepitjar, xoquen les raons econòmiques amb les raons ètiques, és a dir: si els drets de les persones han de passar per davant de tot o si les persones fràgils s’han de posar a la cua per recollir les engrunes, si en queden, del pressupost de benestar social. I el que em dol és que quan parlem de Sanitat, cada vegada més tinc la sensació que les persones amb xacres d’alguna classe fan nosa als de l’establishment que s’encarreguen dels pressupostos, perquè les xacres dels pelacanyes costen massa de mantenir. Ja es veia a venir que no anem bé quan dels clients de la Seguretat Social en diem “beneficiaris”, perquè no és igual “gaudir d’un benefici” que d'un "dret adquirit”. El malalt crònic, el depenent sever o inclús el que està en fase terminal no s’haurien de sentir com uns mendicants que paren la mà, després de pagar els impostos que els hi pertocaven per guanyar-se el dret a ser tractats amb un mínim d’ètica. Fa quatre dies, dos malalts que segurament no tenien qui els acompanyés a cal metge, van morir esperant que els atenguessin a urgències, i la justificació que es va donar és que els havien passar per alt. Com que s’han retallat llits, metges i especialistes, on més es noten les mancances és a urgències o a les llistes d’espera; i això fa ràbia mentre gastem el que no tenim en armament. Quan Grècia estava a la quinta pregunta i fou intervinguda sense escrúpols perquè no fessin fallida els pobrets bancs, i es van retallar a cops de destral pensions, sous, funcionaris i drets socials, els seus socis comunitaris inflexibles a l'hora d'exigir una austeritat salvatge, els obligaren a afegir més deute a la seva llufa fent una despesa brutal en tancs i armes. Aquesta és l’ètica que gasta el món d’economia capitalista, lliberal o com li vulgueu dir: que els tancs, els avions de combat i armar-se fins a les dents no fa nosa, però els vells, els refugiats, els discapacitats i els poca-roba en general, sí que fan mal d'ulls. Quan les persones que no es poden pagar el boci de benestar que els pertoca pel sol fet d’esser persones, i la societat es comporta com si fessin nosa adreçant-los a la solidaritat pública enlloc de cuidar-se'n per drets, apagueu el llum i el darrer que se’n vagi que tanqui la porta.